Plaça Nova amb la torre de can Moragas i la font monumental, construïda per la Societat d'Alts Forns de París, l'any 1882. Foto: Àngel Toldrà Viazo, 1908

dissabte, 17 de desembre del 2016

Josep Gené Barbosa. El somni d'un mestre republicà enmig la repressió franquista

El mestre Gené c. 1922. Autor R. Estapé fotografia. Fons familiar Fatjó-Gené

Dos dies després que les tropes franquistes haguessin entrat a Barcelona, el 28 de gener de 1939, el Ministerio de Educación Nacional erradicava tota l'obra educativa de les institucions republicanes catalanes, iniciant així, una prolongada i lenta depuració en el sistema amb nefastes conseqüències. 
 
L’escola franquista. El Ministerio de Educación i la depuració de mestres

«Los demás funcionarios pertenecientes a Centros dependientes del Ministerio de Educación Nacional quedarán, así mismo, suspensos de empleo, si lo eran del Estado antes de implantarse el régimen autonómico y pasaron al servicio de la Generalidad en cumplimiento de los Decretos del 28 de marzo de 1933 y de 16 de octubre de 1935, pudiendo solicitar su reingreso con arreglo a las normas que señala este Ministerio con fecha de hoy.
Los designados por la Generalidad o sus organismos, quedarán cesantes a las resultas de las disposiciones generales que ulteriormente se adopten, pudiendo ser utilizados sus servicios con carácter interino, previa investigación de su ideología y actuación social y política en relación con el Movimiento. Orden de disposición legal». B.O.E. de 3 de marzo de 1939, artículo 7º, p. 643.
Amb aquesta determinació, s’ensorrava tota la benintencionada i progressista política educativa catalana, considerada una de les més avançades en la seva època, malgrat la constant manca de recursos. 

El mestre Gené i els alumnes de les antigues escoles de Mont-ras, 1922. Autor desconegut. Fons familiar Fatjó-Gené

Durant la República, s’havia intentat de dotar a l’estat una xarxa d’escoles públiques de qualitat amb diversos projectes per combatre la incultura i l’analfabetisme incessants. A més, una part important del magisteri públic català, es va comprometre activament a favor de la seva política renovadora en el camp escolar. Però, de cop, tot es va esvair i ja no hi va haver temps de desenvolupar més projectes. Per tant, l’estat franquista va rebre com a herència la mateixa situació cultural i educativa que havia estat fomentada durant dècades. Si el breu espai republicà havia realitzat algun canvi en favor de modificar la situació, el franquisme se’n cuidà ràpidament d’esborrar tota mena de rastre.
 
La política del règim vencedor va fomentar la subsidiarietat de l’estat en matèria educativa i els centres d’educació privats, especialment els que depenien directament de l’església, tornaven a gaudir de tots els privilegis.
 
Aquest fou el nou panorama de l’ensenyament a Catalunya i a la resta de l’estat espanyol durant el franquisme; un model d’escola tradicional, anacrònica, burocràtica, classista, conservadora i uniformista, comparable a l’educació impartida pels règims més absolutament feixistes.

Josep Gené Barbosa i Josep Torres Jonama, dues vides entrellaçades
 
Josep Gené Barbosa, nat l'any 1890 a Santa Linya, la Noguera. Fill de ferrer i mestra de primera ensenyança, fou destinat a Mont-ras poc temps després d'haver finalitzat els estudis de Magisteri a Lleida

El mestre Gené durant el primer any com a docent. Antigues escoles de Mont-ras c. 1920. Autor desconegut. Arxiu familiar Fatjó-Gené

Tant per les seves renovadores idees, com pels innovadors mètodes d’ensenyament, convençut de l’important paper que havia de tenir l’escola i els mestres en el canvi de la societat, foren contínues llurs demandes, tant a l’Ajuntament de Mont-ras, com als inspectors de la Junta Local de l’Ensenyança; des de fer construir una pissarra de ciment a la paret, la instal·lació d’enllumenat elèctric a l’escola o, fins i tot, pagar del seu sou el material per a la construcció d’un aparell de telegrafia i dos pupitres bipersonals. 


Inauguració de les Escoles Nacionals de Mont-ras, el 4 d'octubre de 1925. Josep Torres Jonama i Antoni Ferrer Crosa “es Corder”, alcalde de Mont-ras (2n i 3r dreta). Autor desconegut. Fons familiar Fatjó-Gené

Josep Torres Jonama, n
at a Palafrugell el 1857. Amb només vint anys, orfe de pares i amb tres germanes menors a llur càrrec, descontent de la seva situació
tant en l'àmbit personal, com professional i impulsat per un esperit emprenedor i aventurer, va decidir de marxar a les Amèriques.  

S'establí a Brooklyn, Nova York, on inicià amb èxit una sèrie de negocis relacionats amb el món del suro. Des que va fer fortuna, sempre va pensar com contribuir en la millora del seu poble i no va ser fins a l'any 1925, que va veure convertit el seu somni de construir una nova escola a Palafrugell, com també va assumir la meitat dels costos d’edificació per a la creació de les noves escoles a les poblacions veïnes de Mont-ras (on Josep Gené era el mestre dels nois) Pals i Regencós i l'altra part, la va aportar l'ajuntament del municipi implicat.

El llegat franquista. Conseqüències de la institucionalització de la repressió de l'ensenyament català

Del fatídic vint-i-vuit de gener de 1939, continuaren més canvis; com la desaparició dels centres educatius nacionals, creats pels partits i organitzacions republicanes, i la confiscació del conjunt del seu material, seguit d’una profunda depuració de tot el personal docent. 

El mateix Ministerio de Educación, contactà tots els ajuntaments per demanar-los informació sobre el personal que havia estat treballant a les escoles públiques i llur implicació durant el període de la República, i arribà una absoluta renovació en la major part del magisteri públic català, amb l’exili forçós i l’empresonament de molts mestres. 

Pel Juzgado Militar Especial de Depuración de Funcionarios Civiles, hi varen haver de passar absolutament tots els professionals de l’ensenyament d’aquest país. 

El mestre Gené i els seus alumnes. Escoles Nacionals de Mont-ras c. 1929. Autor desconegut. Fons familiar Fatjó-Gené

El mestre Gené,
aleshores casat amb la palafrugellenca Isabel Martí Bofill (pares de dues filles: Conxa i Maria) va estar empresonat, però a la fi quedà absolt, ja que continuà en la seva tasca en una de les escoles públiques de Ripollet fins a la seva jubilació. Morí a Cerdanyola del Vallès, el 20 d'abril de 1982, a l'edat de noranta-dos anys. Mentre que, el filantrop i industrial surer, Torres Jonama, morí el 1946 de bronquitis crònica a Niça, França, probablement aliè a la institucionalització d'una repressió de l'ensenyament a tot el país que durà gairebé trenta anys més. El 22 d'abril de 1947, les seves despulles foren traslladades a Palafrugell, tal com ell havia disposat.
 
Josep Gené Barbosa i Josep Torres Jonama, dues vides entrellaçades. Lluitadors acèrrims pels seus ideals però, per sobre de tot, per un món millor. Per bé que, els finals, sovint, no són els desitjats.

Conxa Gené Martí, filla del mestre Gené, a l'edat de quatre anys. Palafrugell, 1928. Foto Central Foto Films. Fons familiar Fatjó-Gené

Trobada d'exalumnes aprofitant una visita del mestre Gené. Palafrugell, plaça Nova, entre els anys 1955-1960. D'esquerra a dreta: Rosa Dunjó i el seu espòs Leandro Artisà, Joan Artisà, el mestre Gené, Isabel Martí Bofill i Camilo Rocas Bassolí. Autor desconegut. Fons familiar Fatjó-Gené

Un grup d'exalumnes amb el mestre Gené a Mont-ras, l'any 1964. D'esquerra a dreta: Lluís Molinas Colomer, desconegut, desconegut, el mestre Gené, Pere Rocas Bassolí, Isabel Martí Bofill (dona del mestre Gené) i Reinalda Alsina Guarner. Davant asseguda: desconeguda. Autor desconegut. Fons familiar Fatjó-Gené
 
 
n. de l'a. Aprofitant que el 2016 es va commemorar el 70è aniversari de la mort del fill predilecte de Palafrugell, vaig presentar un article en una versió similar a aquest, però molt més reduït sota el títol: El llegat de Josep Torres i Jonama i la depuració de l'escola catalana durant el franquisme, que va resultar-ne guanyador en la segona edició del Premi d'articles periodístics Santi Massaguer a Palafrugell, el 18 de desembre de 2016.
 
Agraïments: A la família Fatjó-Gené, en especial a la Isabel, per l'aportació del material gràfic i detalls sobre la vida del seu avi matern, a la Maria Àngels Baqué Palmada, directora de l'Escola Torres i Jonama de Mont-ras, per haver-me facilitat el llibre que ella mateixa va escriure en motiu del 75è aniversari de l'escola i molt especialment, al senyor Antonio Massot Saus (Mont-ras, 1924-2016) que morí poc abans que aquest article veiés la llum, perquè es va reconèixer en la foto de l'alumnat de l'escola de l'any 1929 (3r esquerra de la 1a fila i el seu germà Joaquim, 4t esquerra de la 3a fila) juntament amb altres alumnes, malauradament la majoria, ja desapareguts. Moltes gràcies a tothom!
 
--
Escoltar aquesta història a través de Ràdio Palafrugell: Josep Gené i Barbosa. El somni d'un mestre republicà enmig la repressió franquista 
 

 

 
--
Per saber-ne més:
  • Desenterrant el silenci, Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar. Francesc Escribano, Francisco Ferrándiz, Queralt Solé. Art Blume, SL. Any 2013
 
I per escoltar-ne més:
  • La lengua de las mariposas - B.S.O. Alejandro Amenábar

divendres, 2 de desembre del 2016

Maria Gotas Prats. Empresària surera de Palafrugell (1911-1915)

Maria Gotas Prats, empresària surera del 1911 al 1915. Autor desconegut. Arxiu familiar Bruguera-Martí

El 2013, arran de la publicació del llibre de la Rosa M. Masana Ribas “Dones Emprenedores, Palafrugell 1857-1914”, vaig adonar-me que la meva besàvia, Maria Gotas Prats, no es trobava dins el recull. Per això, vaig contactar amb l'autora i, més tard, ella mateixa li va dedicar un article, juntament amb material gràfic, a la Revista de Palafrugell elaborant l'extraordinària història d'una dona lluitadora en la indústria suro-tapera de Palafrugell als inicis del segle XX.
 
Maria Gotas va néixer a Palafrugell, el 28 de març de 1867 i es va casar el dia 31 d’octubre de 1891 (amb només 24 anys) amb Enric Bruguera Corominas (Reims, 1865, Palafrugell, 27 de gener de 1911), fill de l’empresari Miquel Bruguera Bofill (1830-1905) i Catalina Corominas Bofill (1831-1915). Quan Miquel Bruguera (el seu pare polític) va morir l’any 1905, el negoci va passar a mans del seu fill Enric. Aleshores, l'empresa estava situada al carrer de la Llibertat, número 2 i disposava d’una taula i sis empleats.

Enric Bruguera Corominas. Autor desconegut. Arxiu familiar Bruguera-Martí
La Maria i l’Enric varen tenir dos fills: l’Angelina (1893-1974) i l'Eduard (1896-1964) però, dissortadament, el 27 de gener de 1911, Enric moria per asfíxia en caure dins una tina de fer vi i Maria, que aleshores tenia 44 anys, es va veure obligada a prendre les rendes del negoci i tirar-lo endavant. Els seus dos fills tenien aleshores 18 i 15 anys, respectivament.
 
Logotip de la fàbrica de taps de suro “Miguel Bruguera”, inaugurada l'any 1875. Arxiu familiar Bruguera-Martí
Gràcies a la meva família paterna, que ha guardat fins ara un paper de carta amb el corresponent logotip de l'empresa, hi podem llegir: “Fabrique de Bouchons. Gros Comission Exportation Bouchons à Main. Lièges Carrés” i amb lletres vermelles sobreposades diu: “Bruguera & Demissy Successeurs”. Finalment, a l’espai de la data hi consta: “Palafrugell (Catalogne, Espagne)”, fet que mostra que es tractava d’una empresa surera exportadora. 
Després de la mort d'Enric, la fàbrica va passar a ser regentada per Maria, que va haver de realitzar un canvi de logotip on es pot llegir: “Exportation, Manufactures de bouchons de liège, Propietaire… Maison fondée… Vda. de E. Bruguera”.
Maria sabia llegir i escriure i també parlava francès, perquè estava emparentada directament amb la família Prats de la Carrera; gent d’una àmplia formació acadèmica a Palafrugell. Es considera que, a banda de gestionar i supervisar el treball de la fàbrica, ella mateixa havia de portar la comptabilitat i la correspondència. Tenia una bona amistat amb els propietaris l'empresa surera de can Genís. D'aquí també se sap, que en diverses ocasions la varen aconsellar sobre el bon funcionament del negoci.
Logotip de la fàbrica a nom de “Viuda de E. Bruguera”, c. 1911. Arxiu familiar Bruguera-Martí
A banda, la Maria va ser una persona sensible als fets socials de la seva època, ja que l’any 1924 va contribuir econòmicament en una tómbola benèfica que es va organitzar a Palafrugell. El motiu, era recaptar diners per ajudar als soldats del Regiment d’Àsia número 55, que aleshores estaven fent el servei miliar al Marroc (Setmanari Baix-Empordà, 01-11-1924. Arxiu Municipal de Palafrugell).
Maria Gotas Prats va morir a Palafrugell, el 25 de març de 1933 a l’edat de 66 anys. L'empresa va continuar funcionant a mans familiars fins a l’any 1992, any en què Tapones E. Bruguera, S.A. amb el meu pare, Joan Bruguera Ferrer, al capdavant com a gerent, va haver de tancar les portes arran d'una forta crisi del sector surer.

Agraïments: A Rosa M. Masana, per haver recuperat la memòria de la meva besàvia i a la meva mare Lluïsa Martí Gich, per haver-nos facilitat la informació i tot el material gràfic. Gràcies a aquestes aportacions, ara es pot incloure la Maria Gotas Prats en el llistat de dones emprenedores de Palafrugell, permetent així ampliar en aquesta línia la parcel·la històrica palafrugellenca de l’etapa del 1857 al 1914
 
--
Per saber-ne més:
  • Dones Emprenedores, Palafrugell 1857-1914. Volum I. Rosa M. Masana Ribas. Col·lecció Nap tardà. Any 2013
  • Dones Emprenedores, Palafrugell 1857-1914. Volum II. Rosa M. Masana Ribas. Any 2016 [consulta en línia]
Blogs/webs:
I per escoltar-ne més:
  • Nines que aneu a l'aigua. Cançons tradicionals catalanes. Manuel García Morante (piano), Yrene Martínez Roca (soprano)

dissabte, 3 de setembre del 2016

Francisco Martí Piferrer "es Tord", d'ofici barber, que va anar a Cuba amb una navalla d'afaitar

Francisco Martí Piferrer, “es Tord” amb l'inseparable Xut, vers 1920. Autor desconegut. Arxiu familiar Bruguera-Martí

Durant gairebé un segle, la constant migració de comerciants hispans i catalans a la recerca de fortuna a Cuba, es veié afavorida per la situació estratègica de l’illa i l’abundant riquesa natural que aquesta els oferia. Però no tot foren flors i violes, perquè de la prosperitat de l’explotació que generaven les matèries primeres, només en podien gaudir poques persones. Per la qual cosa, el malestar es començà a fer palès, i amb el destronament de la reina Isabel II d’Espanya, s’iniciaren trenta anys d’inestabilitat; primer amb la Guerra dels Deu Anys, li seguí la Guerra Xica i, per acabar, la Guerra de la Independència. Finalment, el 10 de setembre de l’any 1899, amb el Tractat de París, Cuba esdevingué una república independent. Juntament amb Cuba, es perderen les darreres colònies: Puerto Rico, les Filipines i, al Pacífic, l’Illa de Guam.

El 1837, es va implantar a Espanya el servei militar obligatori, comprometen a la majoria d'homes a sacrificar diversos anys de les seves vides al serviment de l’exèrcit. A més, el sistema de reclutament continuava essent el de quintes i durant les darreries del segle XIX, es començaren a desencadenar moviments d’oposició cap a aquestes però, sobretot, perquè aquest sistema eximia d’acomplir-lo a aquells que disposaven de mitjans econòmics per poder-lo pagar, popularment coneguts com els de “quota”. L’altre punt a tenir en compte era la durada; molts joves no volien fer-lo i recorrien a diverses tècniques, com per exemple, pagar a un substitut o subornar als metges al·legant malalties greus. Aquests fets arribaren al Parlament, on ja era una realitat que l’exèrcit s’estava convertint en una institució per als pobres.


En Francisco Martí “es Tord” durant la Guerra d'Independència de Cuba. Matanzas, l'any 1895. Fotografia d'estudi C. Ruiz de Castro. Arxiu familiar Bruguera-Martí

Els sentiments dels comandaments cap als pobres quintos, era d'absolut menyspreu, ja que veien en aquests joves
uns ignorants i sense cap mena de base cultural que només els servien com a carn de canó. Però, alhora que començà la separació entre comandaments i tropa, s’iniciaren petites millores en les condicions de vida dels soldats i amb això, millores en les condicions higièniques, tot i que encara continuaven morint molts de joves per malalties com el tifus i la tuberculosi.

El cas és que, en Francisco Martí, conegut com a “es Tord”, exempt d'acreditacions i al·legacions, que contra tot pronòstic familiar decidí d’anar fer el servei militar i, en conseqüència, fou declarat “soldado sorteable”.

L'inevitable destí de la cruel rifa, va venir provocada per la gran absència d'homes jovoes en edat de fer el servei, que en plena inestabilitat de l’illa van virar llurs destins cap a un futur millor, com ara: Argentina, Puerto Rico i, fins i tot, als Estats Units, seguida dels de “quota” (o sigui, dels qui van pagar un substitut) i dels “ausentes” (els qui desapareixien sense deixar cap rastre; ni tan sols per a llurs famílies). No hi havia cap excusa; tant se valia que la mare fos vídua, els progenitors estiguessin en edats avançades o bé tenir germans orfes a llur càrrec… El preu era massa alt: empresonament i multes excessives.

I va ser així, com l'any 1894, “es Tord” va salpar del Port de la Malaespina de Calella dins un petit bot que transportava suro cap a Sant Feliu de Guíxols. D’allà, en un vapor cap a Barcelona, i de la capital, a bord del vapor correu Montevideo fins a l’Havana.

El vapor correu de la Marina Mercant Espanyola Montevideo, salpant del Port de Barcelona

Anys més tard, lluny de guerres i combats; exercint de barber, intercalant el ganivet de carrar amb el d'afaitar, ja que era un fet habitual el de fer-se un sobresou treballant el suro a les cases, “es Tord” sentenciava a la concorreguda parròquia de la barberia situada al carrer de Cavallers de Palafrugell: —«Si les guerres es poguessin guanyar a cops de navalla, Cuba encara seria una colònia espanyola!»

Entre la clientela més entusiasta hi havia la jovenalla, que enllestida la feina li demanaven que els expliqués més històries de la guerra…, i que no devia acabar mai, perquè al mes següent quan hi tornaven, li deien: —«Tord, vares acabar on…I després què més va passar?». I l’home s’empescava mil històries, no se sap si inventades o de debò.

Un cop a Cuba, el pobre Francisco es va trobar en plena insurrecció, que al cap de poc temps va desembocar en la Guerra de la Independència. I va anar passant de batalló en batalló fins a la fi del conflicte. En total, van transcórrer quatre anys de penúries, malalties i ferides de guerra però, sobretot, de molta fam.

“Es Tord”, que sempre havia estat un home de bona vida. D'aquells que els dilluns anaven a preparar una arrossada o un niu, a Tamariu, acompanyat del seu fidel i inseparable gos, en Xut. Nom que venia donat pel fet que els seus dos fills Paulí i Josep, havien format part de famosa fornada de futbolistes que als anys trenta varen defensar els colors del Palafrugell a la primera divisió catalana (veure entrada: 116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). Per postres, obsequiava els comensals amb un bon cafè, encara que el seu era fet de marro (de com a mínim de quarta premsada), ben dissimulat amb unes gotes de licor de canya i sorprenia tothom, amics, clients i xafarders amb la increïble història d'“es Tord”, barber d’ofici, que va anar a Cuba amb una navalla d’afaitar.

“Es Tord” (primer esquerra assegut) amb el seu gos “Valent” en una xefla de comerciants i botiguers de Palafrugell a Aiguafreda (Begur), c. 1948-1949. Fons Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Francesc Cama Rivas

Doncs, vet aquí que un dia es trobava prop de la caserna de nom La Cabaña. Temuda pels soldats perquè de nits, les xinxes els assaltaven mentre dormien des de les bigues del taulat sobre les flassades que, alhora, estaven igualment farcides de puces i polls. A més, aquell any hi feia una calor de mil dimonis i al pobre Tord, ja li havien robat el gec, la barretina i el calçat i el més important de tot: feia quatre anys que quasi no havia tastat vianda fresca. De cop, com un espectre, la va intuir:

«Déu meu. Quines curves! Si no fos que és un remugant, diria que és una criatura celestial!» (va dir “es Tort”, àvid de polpa). 

Una navalla de barber com la que "es Tord" se'n degué emportar a Cuba l'any 1894

La principal causa de mort dels pobres soldats, no eren les ferides de guerra, sinó les febres. A banda, les poques hores de descans, fruit d'anys de lluita, i la insuficient alimentació, els sobrevenia una fam crònica. Figureu-vos, doncs, la sensació d'“es Tord” en topar-se amb la vaca. La resta, s'esdevingué en un deliciós estofat de vedella amb patates amb suc per a tot el regiment, que en comptes d’empunyar les armes, es llepaven els dits.
 
Josep Martí Clarà "Bepes", fill d'"es Tord", va escriure la següent estrofa extreta d'un vers dedicat al seu pare:
«Ya Matanzas está fuera
y el gran Morro has de olvidar,
y la noche carnicera
que mataste una ternera
con navaja de afeitar».
 
En Francisco Martí Piferrer “es Tord”, barber d'ocupació. Home de sort com ningú, solia oferir a la clientela l'al·licient de veure's agraciat per algun premi o la rifa de Nadal, per bé que cada vegada se les havia d’empescar per intentar de convèncer-los que allò havia estat obra d’algun bromista passavolant. Tot això, mentre feia el treball als clients, a punt de tisora (sempre ben afilada) que utilitzava com si volgués tallar els cabells i que continuava tallant els que voleiaven per l’aire si algú entrava de cop a la barberia i l’interrompien en la feina. 
 
“Es Tord” assegut entre els seus fills, Paulí (dreta) i Josep “Bepes” (esquerra), al darrere, Eduard Bruguera Gotas “es Tranco”, c. 1960. Autor desconegut. Fons familiar Bruguera-Martí

Federal acèrrim. Implicat, més que cap, en favor dels drets i la tolerància, va ser president de la Higiene Barberil i també de la Col·lectivitat de Patrons i Dependents, es recull la història que un dia, després que l’aprenent hagués remullat al client abans de ser afaitat, aquest li demanà mentre s’arremangava els pantalons:
«Escolta Tord, tot el que es remulla s'afaita? Si és així, ja pots començar per les cames!» Ja que l'aigua li havia baixat des de la galta fins als turmells.
 
En fi, que d'històries n'hi ha un munt; igual que d'havaneres i potser cap de tan famosa com la d'El meu avi. Però el meu besavi, en Francisco Martí Piferrer, més conegut per “es Tord”, també va anar a Cuba i per sort no va morir ni a coberta, ni al peu del canó. Ell era de Palafrugell, però li agradava d’anar a pescar el tord a Calella, justament d’allà mateix on un bon dia va salpar per anar cap a l’Havana, que sempre més quedà present al seu record i posà lletra a la seva pròpia havanera:
 
«En Cuba donde yo serví
que hermosas son las cubanas
y por lo que allí sentí
sabrosas como las bananas…
»
 
«I com aquestes mil!» (reiterava “es Tord”).
 
El gran Morro. Conegut també com a castell dels tres reis del Morro, situat a l’entrada del port de l’Havana.
Matanzas. Divisió administrativa de Cuba, capital de la província homònima.
 
niu m. Plat palafrugellenc molt antic i típic entre els treballadors del suro i la gent de mar a base de peixopalo, tripes de bacallà, patates, colomí i ou dur, lligat amb un allioli negat, tot i que en llurs inicis no s’hi posava carn, perquè era un àpat de Quaresma.
xefla f. Trobada festiva on es menja en abundància. Tot i que es coneix en algun altre lloc, a casa nostra era una pràctica molt comuna entre els treballadors del suro.
Definicions extretes del llibre Coses sentides, el parlar de Palafrugell. Maria Bruguera i Carlos Serra. Edicions Baix Empordà, 2a edició. Any 2011
 
--
Per saber-ne més:
  • I com aquestes, mil: Cinquanta anys de la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell. Lluís Poch i Enric Serra. IPEP, Ajuntament de Palafrugell. Any 2017
 Blogs/Webs:
I per escoltar-ne més:
  • El meu avi. Grup Peix Fregit
  •  Il barbiere di Siviglia: "Zitti, zitti, piano, piano