dimarts, 12 de desembre de 2017

Maria Aumacellas i Salayet. Nedadora, pionera en travessies d'aigües obertes

Maria Aumacellas, campiona de la VI travessia del port de Tarragona, 1931
Maria Aumacellas Salayet, va néixer a Palafrugell, el 16 de setembre de 1910, a la plaça de la Constitució (actual plaça de l'Església), número 10, on segons dades del padró municipal del mateix any hi vivien: Casimir Aumacellas Rius, de professió «del comercio», juntament amb la seva esposa, Carmen Salayet Villar, i els dos fills del matrimoni, Casimir i Maria. El 16 de gener de 1917, la família marxa definitivament de Palafrugell per instal·lar-se a Barcelona.

De ben segur que Maria tingué l'oportunitat de nedar a les platges de Calella, Llafranc o Tamariu, però fou a Barcelona on va començar a practicar la natació; primerament amb el Club Nàutic Barcelona i més endavant amb el Canoe Natación Club de Madrid i no va començar a competir fins l'any 1927. 

Maria Aumacellas (tercera dreta amb casquet). Club Natació Barcelona, 1928
Maria, ha passat a la història esportiva del nostre país perquè fou una gran nedadora, especialista en llargues distàncies, que començà la pràctica d'aquest esport gràcies al seu germà Casimir esportista polifacètic; jugador de bàsquet amb el Futbol Club Barcelona, membre del Club Alpí de Núria, practicant de pesca submarina però, sobretot, més conegut per haver sigut pilot d'automobilisme i, més concretament, per haver participat en diverses edicions del Ral·li de Montecarlo—. Maria, per la seva banda, fou campiona d'Espanya en diverses modalitats, però sobretot en proves d'aigües obertes (modalitat esportiva de resistència que consisteix en realitzar travessies de llarg recorregut al mar, llacs o rius) alhora que aconseguí una infinitat de rècords nacionals i estatals.

El transbordador Sussex al port de Bologne-sur-Mer, 1916
El 1931, Maria es casà amb el seu entrenador, Enric Granados Gal, fill del músic Enric Granados Campiña, que per ironies del destí morí ofegat (juntament amb la seva esposa) en llançar-se a l'aigua per intentar salvar-la en aigües del Canal de la Mànega, durant el viatge de retorn a Barcelona des dels Estats Units a ran de l'estrena de l'obra Goyescas a bord del transbordador anglès Sussex i que l'armada alemanya va confondre amb una nau de transport d'explosius i torpedinà, el 24 de març de 1916, en ple conflicte de la Primera Guerra Mundial. 

Equip de waterpolo espanyol al Jocs Olímpics d'Anvers (Enric Granados, tercer dreta), 1920
Enric, espòs i entrenador de Maria, fou també campió d'Espanya de natació i de waterpolo, a banda, introduí l'estil de crol a l'estat espanyol, a ran d'haver-lo vist als Jocs Olímpics d'Anvers de 1920, on l'equip de waterpolo representant l'estat espanyol íntegrament format per nedadors del Club Natació Barcelona es va fer amb el triomf després d'haver guanyat l'equip italià per 2-1, sota un dia gèlid i plujós amb una temperatura de l'aigua de només 12 graus. D'aquesta manera, el Canoe Club el va fitxar i fou així, que la família Granados-Aumacellas es traslladà a Madrid, on hi nasqueren els dos fills de la parella; Enric i Jordi, que també varen heretar la passió per aquest esport i que alhora aconseguiren diversos rècords d'Espanya i Enric, a participar en els Jocs Olímpics d'Helsinki, el 1952.

I Trofeu Femení Mare Nòstrum, CN Terrassa, 29-10-1933
A Madrid, el matrimoni vivia per la natació; des de la seva arribada a la capital, varen proposar a l'Ajuntament i a la Diputació donar classes gratuïtes als nens de les escoles, doncs per ells la natació era més que una passió; era un culte i per això ho volien fer extensiu, igual que aleshores passava en d'altres països més avançats esportivament. Mentrestant, Maria entrenant de la mà del seu espòs, també feia de modista, estudis que havia cursat a Barcelona durant la seva joventut. Més endavant, per ajudar a l'economia familiar, va treballar en un taller de costura professió que no deixà d'exercir durant la resta de la seva vida ja que també era una apassionada de la confecció.
 
I Trofeu Femení Mare Nòstrum, CN Terrassa, 29-10-1933
La vida esportiva de Maria, es completava amb la pràctica de diversos esports; sobretot amb el muntanyisme i l'esquí, esports que va practicar el matrimoni de manera continuada des del 1932. Però en esclatar la guerra civil i coincidint amb el naixement del seu segon fill, Maria es retirà definitivament de la competició, però també per a la dificultat que tingué el seu espòs per exercir la natació a la capital a ran del conflicte. Aleshores, el matrimoni decidí de tornar cap a Barcelona a viure de manera temporal a casa de la germana d'Enric, Soledat, casada amb un metge especialista en diabetis que fou el primer europeu que va utilitzar la insulina.

Aumacellas i Villa. Canoe NC, 1933
La carrera de Maria, que va anar sempre lligada al costat del seu espòs, va estar plegada d'èxits. Malauradament, Enric moria de manera sobtada l'any 1953 (amb només 55 anys). Aleshores, Maria, amb dos fills al seu càrrec, prengué el relleu del seu home i s'encarregà d'entrenar als nedadors del Canoe, feina que alternava amb la confecció de banyadors per poder aconseguir més ingressos. A més, acollí a casa seva a la seva amiga i companya del Canoe, la nedadora Aurora Villa Olmedo i les dues filles d'aquesta. Fou en aquells mateixos anys, que novament Maria es tornà a convertir en pionera dins el món de la natació d'aquest país i el 1955, esdevingué la impulsora de la natació sincronitzada a Espanya aleshores anomenada ballet aquàtic especialitzant-se en l'ensenyament d'aquesta modalitat a ran d'una exhibició a Barcelona per part d'un club holandès. Un altre fet curiós en la vida de Maria, és que fou l'encarregada d'ensenyar a nedar als tres fills del Rey Joan Carles I.  

Figures femenines de l'esport espanyol al 1933: 1 Carmen Soriano, 2 Maria Aumacellas, 3 Anna Maria Martínez, 4 Aurora Villa, 5 Lucinda Moles (germana de Margot) i 6 Pepa Chávarri
Amb l'arribada de la jubilació i amb la intenció de mantenir una vida més reposada, Maria decidí d'anar a viure a Palma de Mallorca, prop dels seus fills, amb la desventura que patí un greu accident vascular cerebral que la deixà molt mal parada i al cap de poc moria. Tenia, aleshores, 78 anys i malgrat que el seu cos havia aguantat la duresa que implica el món de l'esport de competició al més alt nivell, en una època en què gairebé no existien mesures de prevenció ni de seguretat, aquest cop no va poder suportar la inclemència de l'atac sobtat. Maria ens deixà, però els seus rècords(*) formen part de la història d'aquelles pioneres injustament oblidades: 

Llarga distància, aigües obertes:
  • 1927. Campiona de la Travessia del Port de València.
  • 1928. Campiona d'Espanya en proves de mar obert (2.700 m) en la seva 1a edició per a dones.
  • 1928. Campiona de la II Travessia del Port de Barcelona.
  • 1929. Campiona de la III Travessia del Port de Barcelona.
  • 1930. Campiona de la Travessia del Port de Bilbao.
  • 1931. Campiona de la VI Travessia del Port de Tarragona.
  • 1933. Campiona de la I Vuelta a nado al lago de la Casa de Campo de Madrid (1ª classificada femenina i 13ª en la general d'un total de 160 nedadors i, aleshores, Maria, estava embarassada del seu primer fill, Enric).
  • 1935. Campiona de la III Vuelta a nado al lago de la Casa de Campo de Madrid. 
  Piscina: 
  • 19 rècords d'Espanya, categoria individual en les següents modalitats: 200 m lliures (1928: 3'29,2''), 300 m lliures (1929: 6'10,04'' i al mateix any: 5'22,3''), 400 m lliures (1928: 7'43,2'', 1929: 7'13,15''), 500 m lliures (1930: 9'39,6'' i al mateix any: 8'52,2''), 800 m lliures (1930: 14'56,4''), 1000 m lliures (1930: 18'53,4'') i 1500 m lliures (1930: 28'31''), 100 m espatlla (1930: 1'43.7'', 1931: 1'38''), 200 m espatlla (1930: 3'49'', 1931: 3'35,4'', 1933: 3'31'') i 400 m espatlla (1933: 7'44,8'' i al mateix any: 7'28,2'').
  • 6 rècords d'Espanya en relleus de 3x100 (1930, CN Barcelona, Aumacellas, Soriano, Vigo: 4'51,6'', 1931 amb el mateix equip: 4'44,7'') i 4x100 (1928, CN Barcelona, Aumacellas, Torrens, Graniche, Aguilar: 7'19,4'', al mateix any, CN Barcelona, Vigo, Aumacellas, Torrens, Bassols: 6'11,3'', 1929 amb el mateix equip: 5'50,2'', 1931, CN Barcelona, Vigo, Aumacellas, Soriano, Torrens: 5'44,2'').   
  • 1928-29-31. Campiona de Catalunya de 400 m lliures.
  • 1931. Campiona de Catalunya de 100 m espatlla i 100 m braça.
  • 1928. Subcampiona d'Espanya de 100 m lliures.
  • 1929. Subcampiona d'Espanya de 50 i 100 m lliures.
  • 1931. Subcampiona d'Espanya de 100 lliures.
  • 1935. Subcampiona d'Espanya de relleus.
(*)Les proves es realitzaven a qualsevol època de l'any, en piscines majoritàriament descobertes amb longituds d'entre 25, 33 i 50 metres, on la temperatura de l'aigua (a excepció de les cobertes) solia ser la d'ambient. A més, l'ús d'olleres per a la protecció dels ulls quasi no existia; només en la modalitat d'aigües obertes, alguns nedadors començaven a fer servir un tipus d'olleres semblants a les de conduir motocicletes, com tampoc existia el vestit aquàtic o neoprè i estaven a la mercè del temps, la mar i la resta d'elements que els pertorben. 

Per saber-ne més: 
GARCÍA GARCÍA, J. (2015). El origen del deporte femenino en España. [L'autor]. Salamanca.  
SUÑER COMALAT, M. (2015). 48 Braçades. Només tu marques el teu horitzó. Columna.
TRESSERRAS DOU, M. (2007). Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia. Dirección General de Promoción Deportiva, Consejería de Deportes, Comunidad de Madrid.

dissabte, 23 de setembre de 2017

Sadurní Planas i Quintana «Ninu». Mitja vida corrent pel món

Sadurní mostrant el títol de campió en 5.000 m.ll. obtingut l'any 1987
Tot i que la meva coneixença amb Sadurní era només de vista, la casualitat feu que mentre entrevistava Maria Català a casa seva (veure entrada Maria Català i Oliu. La Maria de can Belluga de Mont-ras. Infantesa 1a part, en aquest mateix blog) coincidís amb ell. Aleshores, començà a explicar-me la seva particular història esportiva i, finalment, vam acordar una visita a casa seva, on unes atapeïdes lleixes de trofeus de tota mena em varen donar la benvinguda.

Sadurní Planas Quintana «Ninu», pels amics del Club Atlètic Palafrugell, va néixer a Garrigàs, Alt Empordà, el 24 de gener de 1938. S'inicià en l'atletisme, de manera quasi fortuïta a l'edat de 39 anys a ran d'un malaurat accident mentre practicava ciclisme; es va encastar amb un arbre a la sortida d'un revolt, cosa que li va fer adonar-se que no s'hi veia prou bé i que havia de canviar d'afició. Aleshores, penjà la bicicleta i provà la boxa durant un parell d'anys fins que, finalment, va començar a córrer i ja no ho ha deixat mai més. Penso que aquesta afició la duc de ben petit; ja que per anar i venir de l'escola a casa, feia vuit quilòmetres al dia.
  
Sadurní entrevistat per Francesc Sánchez i Carcassés en la 1a Milla Festes de Primavera, 1982
Amb 40 anys, instal·lat a Palafrugell, Sadurní començà a competir com a veterà i feu amistat amb Lluís Medir Huerta amb qui solien córrer junts a totes les marxes populars que s'organitzaven pels rodals. Aleshores, els recorreguts eren d'entre 20 i 25 quilòmetres.

1a Milla Festes de Primavera, 1982
El plat fort de Sadurní, però, són les curses de fons i, més concretament, les maratons. Una marató és una prova esportiva d'atletisme que consisteix en córrer una distància de 42,195 quilòmetres, competició que, per la seva llarga durada, requereix molta resistència física alhora que una bona preparació mental. La preparació de Sadurní per aquests tipus de prova, es basava en un rigorós entrenament tres mesos abans i que constava de tres entrenaments de 30 quilòmetres cadascun. És a dir, que quan acabava la pròpia marató, resultava que ja n'havia fet quatre al darrere i com que hi havia hagut anys en què participava fins a tres maratons, a la fi era com si n'hagués fet 16 l'any comptant-hi els entrenaments i les pròpies competicions. Durant la seva vida esportiva, Sadurní ha participat i acabat 15 maratons i més de 120 mitges maratons, sempre en la categoria de veterans. Tot un campió en la modalitat de fons que ha voltat per mig món competint en les maratons de Ginebra, Munic, Venècia, Sant Sebastià, etc. Així com en d'altres campionats d'atletisme, com el d'Estrasburg, Perpinyà, Cap d'Adge o el de Valladolid, entre molts altres.

Sadurní en plena Marató de Sant Sebastià (Euskadi), 1983
Pels entrenaments en proves que no eren maratons, un dia a la setmana corria 30 quilòmetres i la resta de dies, entre 20 i 25, a més d'una bona concentració i, sobretot, d'una bona alimentació durant els dies previs a les competicions, amb la ingesta d'hidrats de carboni, com ara patata bullida, pasta i força carn a la brasa. Sadurní havia arribat a córrer en diverses ocasions de Palafrugell a Girona i també de Palafrugell a Figueres amb un amic que li feia l'assistència en cotxe i que cada 5 quilòmetres li donava un got d'aigua que, un cop beguda, Sadurní llençava a la cuneta. L'amic, havia de parar el cotxe per recollir-lo i accelerar per tornar a atrapar l'insaciable «Ninu»

Sadurní al Cros de Santa Pau, 1980
L'altra peculiaritat en aquesta modalitat esportiva és la solitud durant els nombrosos entrenaments. Jo solia entrenar sol. I mentre vas corrent, en què penses? (li pregunto encuriosida, pensant en aplicar-ho a la natació, esport que practico i que també és molt solitari). Doncs penso que vull ser el campió del món. Tot i que haig de reconèixer que els anys em pesen i cada vegada se'm fa més dur. Malgrat tot, no m'he lesionat mai i ara només em sento l'os del còccix. 

Recorda amb sornegueria que en les competicions, tant a les de mitja com en les de llarga distància, tothom l'avançava a les baixades, però ell els superava a les pujades. El secret que desconeixien els seus adversaris, era que Sadurní als pendents es reservava l'energia per poder-los avançar al planer i en els ascensos.

Sadurní en els 5.000 metres en pista de Lloret de Mar, 1980
Àvid d'esport, també ha provat altres modalitats atlètiques com ara la marxa (de la mà del marxista Tino Ruiz), el cros o la pista, i tot i que li han proposat de fer d'entrenador, ho ha refusat sempre. S'excusa dient que no tindria paciència amb la mainada que considera que no tenen ni les ganes, ni la disciplina, ni la força de voluntat que requereix aquest esport. Avui en dia la gent no s'entrena ni es cuida i és per això que es lesionen tant. 

Sadurní a la Mitja Marató de Ripoll, 1994
De totes les curses, les que recorda amb més enyorança són les de Vilobí d'Onyar; sobretot pels grans esmorzars que esperaven als corredors a la fi de la competició. Eren tan bons aquells banquets, que ja s'han perdut, comenta amb nostàlgia. Sadurní ens demostra que, amb bona forma física, però sobretot amb molta constància, es poden realitzar grans fites, ja que amb 50 anys, va obtenir el títol de campió en la categoria de veterans, realitzant els 5.000 m.ll. en només 18 min. 40 s. i al 2013, a l'edat de 75 anys, va competir en la 1a Marató i Mitja Marató de les Vies Verdes, completant la prova de mitja marató en només 2 h 45 min. 32 s. Proveu de posar el seu nom a Internet i apareixen nombrosos resultats en infinitat de proves atlètiques en què Sadurní ha participat al llarg de la seva carrera esportiva, així com a Runedia, portal especialitzat en curses de tota mena. El mateix plaer que li proporciona el fet de córrer, és el que fa que vulgui córrer més i més.

Soci acèrrim del CA Palafrugell des dels seus inicis com a esportista amateur, l'any 2013 fou candidat com a millor esportista local masculí on, finalment, el seu estimat club s'endugué el reconeixement com a millor entitat esportiva 2012/13.

Sadurní "Ninu", Chaymae Daouiri, Josep Massa i Marc Planagumà, Festa de l'Esport, 2013
Actualment, «Ninu», quasi amb vuitanta anys a punt de fer, encara participa en les curses anuals Girona Esports Parra-La Salle i la Urbana Sant Josep de Figueres, ambdues competicions de 10 quilòmetres de recorregut. Enhorabona campió!

dijous, 3 d’agost de 2017

El parlar de Palafrugell. El suro (2a part)

Palafrugell. Al fons, la torre de can Mario, la fàbrica de suro per antonomàsia a la vila. Dibuix a tinta sobre paper, 1957: Maria Ribot i Gasull (1925-1992)

En la primera part de El parlar de Palafrugell. El suro publicat en aquest mateix blog, vaig explicar l'experiència de l'alumnat de cicle superior de l'Escola Torres i Jonama de Mont-ras, en l'elaboració d'unes fitxes relacionades amb la parla autòctona palafrugellenca, després d'haver-los anat a fer una xerrada, aprofitant que el suro fou el tema pel projecte interdisciplinar durant el curs 2016-17.

L'activitat, doncs, consistí en triar diverses paraules o expressions de la indústria suro-tapera autòctona i que una vegada feta la selecció, en grups de dos o tres alumnes d'entre les classes de 5è i 6è, havien d'elaborar una fitxa explicant-ne el significat, cercar equivalències, l'origen, el grau de coneixement i una petita frase, a mode d'exemple, per a poder-la ubicar dins d'un context diferent. La font, en tots els casos, sempre era del llibre del qual en sóc coautora, juntament amb en Carlos Serra i Mayoral, Coses Sentides, el parlar de Palafrugell.

El resultat final, el trobareu aquí sota. La meva més sincera enhorabona a l'Escola, el professorat i, sobretot, a tota la mainada que va participar en el projecte. Fins la propera!

A cofes, a cabassats
A Palafrugell, qui no ha carrat ell, ha carrat el seu pare o el seu avi

A toc de corn

Anar a la saca

Cap de suro

Catxar

Deixies

Fotre a rodar

Fotre un tap a la boca

Grenyal

Que tomba, que gira...

Rebaixinc

Semblar de can Barris

Ser de mal carrar

Ser prim com una orella de gat

Ser tap i carbassa

Trobar taps a pertot

Xabec

Xiscar

dijous, 13 de juliol de 2017

Josep Prat i Porquet, un pioner en seu temps. «Broker» i esportista d'elit

Prat, capità del primer partit internacional de bàsquet jugat a Espanya, 25-03-1927

Josep, el segon dels sis germans Prat, nasqué en ple hivern de 1903, en una masia als afores de Barcelona. De ben petits, els dos barons foren enviats a estudiar als Jesuïtes de Sant Pere Claver, el Clot, Barcelona. Aquest ordre religiós de l’Església Catòlica, adaptant-se a les constants necessitats de la societat, posen com a principal àmbit d’acció, l’educació dels col·lectius més desfavorits en l’acompanyament espiritual i el treball intel·lectual. D’aquesta manera, els germans Fèlix i Josep varen poder estudiar. 

Interior Borsa de Barcelona, 1925
Josep era molt intel·ligent, tot i que no va voler fer carrera. Alumne excel·lent en càlcul mental i matemàtiques, als 15 anys, compaginant els darrers anys als Jesuïtes, va començar a treballar a la Borsa de Barcelona amb un corredor. Aquest home, li mostrà el funcionament dels mercats borsaris i, poc a poc, la Borsa va esdevenir en Josep la seva professió de per vida. Anava a missa a diari, doncs era un home molt religiós i sortint, a treballar a la Borsa que abans estava ubicada a l’edifici gòtic de la Casa Llotja de Mar, al Passeig d’Isabel II. M’explica, Paquita Prat Colls, la segona dels seus sis fills. El 1915, es va crear la Borsa Oficial de Comerç de Barcelona, governada i administrada al Col·legi d’Agents de Canvi i Borsa. A mitjans del segle XIX, amb el desenvolupament de la indústria i el naixement de les primeres Societats Anònimes catalanes, s’inicià la contractació de títols-valors i a Barcelona existia un actiu mercat. Un corredor de borsa (actualment nomenat «broker») és una persona que compra o ven béns, lletres de canvi, valors mobiliaris, etc, per compte d’altres persones. Abans, les transaccions entre les Borses de Madrid i Barcelona es feien únicament per telèfon. Matisa, Paquita Prat.

Pati Borsa de Barcelona, 1925
Als Jesuïtes, a banda de professar principis religiosos, introduïen la matèria d’educació física, contribuint en el desenvolupament de l’esport a tot l’alumnat. Josep, era un home alt per l’època (doncs feia més de metre vuitanta) i atlètic de complexió. Era fàcil que destaqués en qualsevol esport i, així, s’inicià amb el futbol i més endavant amb el bàsquet. Procedent del Sant Feliuenc Futbol Club, el 25 de juliol de 1925, Prat va fitxar com a porter del Futbol Club Martinenc de Barcelona, per bé que a ell li agradava més de xutar la pilota, però no ho podia fer per un problema als peus. I al cap de poc temps, es va passar al Bàsquet Club Martinec, tot i que continuà essent federat com a futbolista, sempre compaginà ambdós esports. 

Contracte entre el FC Martinenc i Josep Prat, signat a Barcelona el 25-07-1925
Prat, fou dues vegades campió de Catalunya de bàsquet amb el Bàsquet Club Martinenc. A més, formà part del primer partit internacional de bàsquet a Espanya i ho feu amb la Selecció Catalana, on ell mateix capitanejà el partit davant de l’Hindú Club de Buenos Aires. L’Hindú era un club fundat el 1919 per famílies benestants de la societat argentina, que havia estat cinc anys consecutius campions d’Amèrica del Sud. Al gener de 1927, la Federació Catalana es va assabentar que el club argentí projectava una gira per Europa jugant partits d’exhibició, aleshores, diverses personalitats de l’època gestionaren perquè vinguessin a Barcelona, després de passar per Londres i París. El 25 de març de 1927, a les 5 de la tarda, al camp de futbol del FC Gràcia, s’enfrontaren la Selecció Catalana de Bàsquet (vestits amb unes samarretes cedides per la Federació Catalana d'Atletisme, FCA) i l’Hindú Club de Buenos Aires, que va guanyar per 16 a 50. 

Plantilla Selecció Catalana de Bàsquet que jugà contra l'Hindú Club, 25-03-1927. Josep Prat, primer dreta
Segons la premsa de l’època, comptà amb una assistència de 5.000 espectadors que van pagar 1 pesseta pel públic en general, i 0,50 cèntims pels socis del FC Gràcia i jugadors federats. Amb la demostració del domini i la tècnica que representaren els argentins, feu que el bàsquet català fes un salt cap a la modernitat esportiva del moment i va ser clau pel futur d’aquest esport en el nostre país que mai més fou com abans; i no només perquè els cinc jugadors per equip s'hi van quedar per sempre. Prat, capità (procedent del Martinenc) i un dels jugadors més destacats del partit, subratllà en un diari de l’època: «Nosaltres jugàvem a improvisar; ells, amb jugades més estudiades». Prat, va haver de deixar el bàsquet al cap de poc, tot i que la Federació Catalana el va considerar com un professional, perquè també havia jugat de porter al mateix equip de futbol del seu club. 

Anneta amb la seva filla Dolors al carrer Estret, 1940
Al 1928, Josep Prat es casà amb la palafrugellenca Anna «Anneta» Colls Sabater (1905-1967). La meva mare, Lluïsa, i Paquita (filla de Josep i d’Anneta) m’expliquen que els pares de Paquita es van conèixer al camp del Casal, camp del Futbol Club Palafrugell, doncs tant el Martinenc com el Palafrugell jugaven a la mateixa lliga; la 1a Divisió Catalana. Anneta, aleshores, anava a veure els partits amb les amigues i allà mateix es varen enamorar. La família d’Anneta vivia en una casa situada al carrer de les Cases Noves de Palafrugell. La seva mare, Rosalia Sabater, era una dona emprenedora amb negoci propi a la casa que, al poc temps d’estar casada, adquirí una màquina de fer mitjons, que amb el temps n’arribà a tenir dues més i dues operàries que treballaven per ella, a més de Joaquima «Quimeta» Comalada Aleñà (1918-2012), que amb només onze anys, va començar a treballar repartint les comandes a domicili i que sempre més es quedà amb la família fins a quatre generacions estimada i tractada com un membre més.

Josep Prat, Anneta Colls i la seva cosina Pilar Suñer. Tia «Dolores» Colls, Rosalia Sabater i Martí Colls, 1928
Amb l’inici de la Guerra Civil, la borsa també es paralitzà i, mentre l’Anneta Colls s’instal·lava a la casa dels seus pares a Palafrugell amb els tres fills de la parella: Josep Maria (Barcelona, 1929-2006), Paquita (Barcelona, 1930), Maria Dolors (Barcelona, 1936) i Quimeta –ja com a mainadera–, mentre que el seu espòs, Josep Prat, estava a cavall entre la capital catalana i Palafrugell provant altres vies de subsistència, ja que no va anar a fer la guerra. Aleshores, es va enrolar amb un vaixell de pesca de l’Estartit «l’Escalenc» i va fer de vigilant d’una benzinera de Girona durant bona part del conflicte. Paquita, m’explica que quan el 18 de juliol del 36, els Milicians van requisar pisos a Barcelona, la família Prat-Colls es trobava de vacances a la casa dels avis del carrer de les Cases Noves de Palafrugell, i que quan varen entrar al pis dels seus pares, no en varen treure res; només una preciosa nina de porcellana propietat de les nenes de la casa, doncs algú va cridar: «D’aquí no toqueu res, que és el pis del porter del Martinenc!». I continua: Al costat de la casa dels avis de Palafrugell, que era el magatzem de l'avi Martí (doncs era constructor d'obres) l’àvia Rosalia hi va allotjar uns quants Internacionals. Si el papa es trobava a casa, s'havia d’amagar sovint a l’armari quan hi havia moviments estranys de gent que entrava i sortia del magatzem. 

Conxa i Lluïsa Martí, Pepe Gich, Paquita i Josep Maria Prat, Aiguafreda, 1935
L’endemà mateix que va acabar la Guerra, Josep es reincorporà a la Borsa (doncs li guardaven la plaça) i el 1940, amb el naixement del seu quart fill (Rosalia, Palafrugell, 1940) tota la família se’n anà per instal·lar-se definitivament a Barcelona, tot i que sempre van estar vinculats amb Palafrugell, on hi van conservar molt bones amistats, entre les quals hi havia els meus avis, Paulí i Lluïsa (veure entrada en aquest mateix blog 116 cartes d’amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). A més, Josep, feia de corresponsal a Barcelona de la societat de l’avi Paulí: Lluís Bofill. Canvi i Borsa. 

Bitllets republicans, edició 25-04-1931
Josep era un home sagaç i molt llest pels números. Abans d’acabar la guerra, quan tot ja feia preveure la victòria de Franco, es va assabentar a través de l’emissora de la ràdio franquista de quines serien les sèries de bitllets bones i dolentes. D’aquesta manera, va poder ajudar a molta gent, tot i que el tipus d’economia predominant era i va continuar sent durant molt temps, la basada en el bescanvi de mercaderies.

L’any 1967, amb la malaltia crònica d’Anneta, i en la darrera voluntat de ser enterrada a Palafrugell, moria en el trajecte de Barcelona a Palafrugell. Deixà sis fills: Josep Maria, Paquita, Dolors, Rosalia, Maria (1945-1989) i Pere (1950). Aleshores, Josep es va quedar a Barcelona i al 1969, al cap de dos anys de la mort de la seva esposa, va deixar definitivament la borsa després d’haver-hi treballat més de cinquanta anys.  
 
Dos anys abans de la seva mort, al 1993, Josep va prendre una difícil elecció. Home «urbanita»; fet a la vida de ciutat i de visites diàries al nou edifici de la Borsa de Barcelona al Passeig de Gràcia, amb noranta anys, decideix de venir a viure a Palafrugell a la casa dels pares de la seva dona (on actualment hi viuen, porta per porta, les seves dues filles Dolors i Paquita). Josep morí el 1995, als noranta-dos anys, lluny dels anys de glòria esportiva, però molt a prop de Déu, que el va tenir sempre present, igualment agraït amb els seus pares espirituals; els Jesuïtes i encara més a prop de la seva estimada esposa, Anneta.

Josep Prat, alumne d'un recés al Col·legi Sant Pere Claver, Barcelona l'1-05-1935

Nota de l'a. Amb la intenció de trobar una foto antiga del Col·legi Sant Pere Claver de Barcelona, vaig topar amb un portal de col·leccionisme de postals i per atzar, amb la foto-postal del recés de 1935, on vaig identificar-hi Josep Prat. Aleshores, la vaig comprar, la vaig fer emmarcar i regalar a la seva filla, Paquita Prat Colls, que és qui m'ha proporcionat tota la informació per poder elaborar aquest article. Moltes gràcies Paquita!