dijous, 3 d’agost de 2017

El parlar de Palafrugell. El suro (2a part)

Palafrugell. Al fons, la torre de can Mario, la fàbrica de suro per antonomàsia a la vila. Dibuix a tinta sobre paper, 1957: Maria Ribot i Gasull (1925-1992)

En la primera part de El parlar de Palafrugell. El suro publicat en aquest mateix blog, vaig explicar l'experiència de l'alumnat de cicle superior de l'Escola Torres i Jonama de Mont-ras, en l'elaboració d'unes fitxes relacionades amb la parla autòctona palafrugellenca, després d'haver-los anat a fer una xerrada, aprofitant que el suro fou el tema pel projecte interdisciplinar durant el curs 2016-17.

L'activitat, doncs, consistí en triar diverses paraules o expressions de la indústria suro-tapera autòctona i que una vegada feta la selecció, en grups de dos o tres alumnes d'entre les classes de 5è i 6è, havien d'elaborar una fitxa explicant-ne el significat, cercar equivalències, l'origen, el grau de coneixement i una petita frase, a mode d'exemple, per a poder-la ubicar dins d'un context diferent. La font, en tots els casos, sempre era del llibre del qual en sóc coautora, juntament amb en Carlos Serra i Mayoral, Coses Sentides, el parlar de Palafrugell

El resultat final, el trobareu aquí sota. La meva més sincera enhorabona a l'Escola, el professorat i, sobretot, a tota la mainada que va participar en el projecte. Fins la propera!

A cofes, a cabassats
A Palafrugell, qui no ha carrat ell, ha carrat el seu pare o el seu avi

A toc de corn

Anar a la saca

Cap de suro

Catxar

Deixies

Fotre a rodar

Fotre un tap a la boca

Grenyal

Que tomba, que gira...

Rebaixinc

Semblar de can Barris

Ser de mal carrar

Ser prim com una orella de gat

Ser tap i carbassa

Trobar taps a pertot

Xabec

Xiscar

dijous, 13 de juliol de 2017

Josep Prat i Porquet, un pioner en seu temps. «Broker» i esportista d'elit

Prat, capità del primer partit internacional de bàsquet jugat a Espanya, 25-03-1927

Josep, el segon dels sis germans Prat, nasqué en ple hivern de 1903, en una masia als afores de Barcelona. De ben petits, els dos barons foren enviats a estudiar als Jesuïtes de Sant Pere Claver, el Clot, Barcelona. Aquest ordre religiós de l’Església Catòlica, adaptant-se a les constants necessitats de la societat, posen com a principal àmbit d’acció, l’educació dels col·lectius més desfavorits en l’acompanyament espiritual i el treball intel·lectual. D’aquesta manera, els germans Fèlix i Josep varen poder estudiar. 

Interior Borsa de Barcelona, 1925
Josep era molt intel·ligent, tot i que no va voler fer carrera. Alumne excel·lent en càlcul mental i matemàtiques, als 15 anys, compaginant els darrers anys als Jesuïtes, va començar a treballar a la Borsa de Barcelona amb un corredor. Aquest home, li mostrà el funcionament dels mercats borsaris i, poc a poc, la Borsa va esdevenir en Josep la seva professió de per vida. Anava a missa a diari, doncs era un home molt religiós i sortint, a treballar a la Borsa que abans estava ubicada a l’edifici gòtic de la Casa Llotja de Mar, al Passeig d’Isabel II. M’explica, Paquita Prat Colls, la segona dels seus sis fills. El 1915, es va crear la Borsa Oficial de Comerç de Barcelona, governada i administrada al Col·legi d’Agents de Canvi i Borsa. A mitjans del segle XIX, amb el desenvolupament de la indústria i el naixement de les primeres Societats Anònimes catalanes, s’inicià la contractació de títols-valors i a Barcelona existia un actiu mercat. Un corredor de borsa (actualment nomenat «broker») és una persona que compra o ven béns, lletres de canvi, valors mobiliaris, etc, per compte d’altres persones. Abans, les transaccions entre les Borses de Madrid i Barcelona es feien únicament per telèfon. Matisa, Paquita Prat.

Pati Borsa de Barcelona, 1925
Als Jesuïtes, a banda de professar principis religiosos, introduïen la matèria d’educació física, contribuint en el desenvolupament de l’esport a tot l’alumnat. Josep, era un home alt per l’època (doncs feia més de metre vuitanta) i atlètic de complexió. Era fàcil que destaqués en qualsevol esport i, així, s’inicià amb el futbol i més endavant amb el bàsquet. Procedent del Sant Feliuenc Futbol Club, el 25 de juliol de 1925, Prat va fitxar com a porter del Futbol Club Martinenc de Barcelona, per bé que a ell li agradava més de xutar la pilota, però no ho podia fer per un problema als peus. I al cap de poc temps, es va passar al Bàsquet Club Martinec, tot i que continuà essent federat com a futbolista, sempre compaginà ambdós esports. 

Contracte entre el FC Martinenc i Josep Prat, signat a Barcelona el 25-07-1925
Prat, fou dues vegades campió de Catalunya de bàsquet amb el Bàsquet Club Martinenc. A més, formà part del primer partit internacional de bàsquet a Espanya i ho feu amb la Selecció Catalana, on ell mateix capitanejà el partit davant de l’Hindú Club de Buenos Aires. L’Hindú era un club fundat el 1919 per famílies benestants de la societat argentina, que havia estat cinc anys consecutius campions d’Amèrica del Sud. Al gener de 1927, la Federació Catalana es va assabentar que el club argentí projectava una gira per Europa jugant partits d’exhibició, aleshores, diverses personalitats de l’època gestionaren perquè vinguessin a Barcelona, després de passar per Londres i París. El 25 de març de 1927, a les 5 de la tarda, al camp de futbol del FC Gràcia, s’enfrontaren la Selecció Catalana de Bàsquet (vestits amb unes samarretes cedides per la Federació Catalana d'Atletisme, FCA) i l’Hindú Club de Buenos Aires, que va guanyar per 16 a 50. 

Plantilla Selecció Catalana de Bàsquet que jugà contra l'Hindú Club, 25-03-1927. Josep Prat, primer dreta
Segons la premsa de l’època, comptà amb una assistència de 5.000 espectadors que van pagar 1 pesseta pel públic en general, i 0,50 cèntims pels socis del FC Gràcia i jugadors federats. Amb la demostració del domini i la tècnica que representaren els argentins, feu que el bàsquet català fes un salt cap a la modernitat esportiva del moment i va ser clau pel futur d’aquest esport en el nostre país que mai més fou com abans; i no només perquè els cinc jugadors per equip s'hi van quedar per sempre. Prat, capità (procedent del Martinenc) i un dels jugadors més destacats del partit, subratllà en un diari de l’època: «Nosaltres jugàvem a improvisar; ells, amb jugades més estudiades». Prat, va haver de deixar el bàsquet al cap de poc, tot i que la Federació Catalana el va considerar com un professional, perquè també havia jugat de porter al mateix equip de futbol del seu club. 

Anneta amb la seva filla Dolors al carrer Estret, 1940
Al 1928, Josep Prat es casà amb la palafrugellenca Anna «Anneta» Colls Sabater (1905-1967). La meva mare, Lluïsa, i Paquita (filla de Josep i d’Anneta) m’expliquen que els pares de Paquita es van conèixer al camp del Casal, camp del Futbol Club Palafrugell, doncs tant el Martinenc com el Palafrugell jugaven a la mateixa lliga; la 1a Divisió Catalana. Anneta, aleshores, anava a veure els partits amb les amigues i allà mateix es varen enamorar. La família d’Anneta vivia en una casa situada al carrer de les Cases Noves de Palafrugell. La seva mare, Rosalia Sabater, era una dona emprenedora amb negoci propi a la casa que, al poc temps d’estar casada, adquirí una màquina de fer mitjons, que amb el temps n’arribà a tenir dues més i dues operàries que treballaven per ella, a més de Joaquima «Quimeta» Comalada Aleñà (1918-2012), que amb només onze anys, va començar a treballar repartint les comandes a domicili i que sempre més es quedà amb la família fins a quatre generacions estimada i tractada com un membre més.

Josep Prat, Anneta Colls i la seva cosina Pilar Suñer. Tia «Dolores» Colls, Rosalia Sabater i Martí Colls, 1928
Amb l’inici de la Guerra Civil, la borsa també es paralitzà i, mentre l’Anneta Colls s’instal·lava a la casa dels seus pares a Palafrugell amb els tres fills de la parella: Josep Maria (Barcelona, 1929-2006), Paquita (Barcelona, 1930), Maria Dolors (Barcelona, 1936) i Quimeta –ja com a mainadera–, mentre que el seu espòs, Josep Prat, estava a cavall entre la capital catalana i Palafrugell provant altres vies de subsistència, ja que no va anar a fer la guerra. Aleshores, es va enrolar amb un vaixell de pesca de l’Estartit «l’Escalenc» i va fer de vigilant d’una benzinera de Girona durant bona part del conflicte. Paquita, m’explica que quan el 18 de juliol del 36, els Milicians van requisar pisos a Barcelona, la família Prat-Colls es trobava de vacances a la casa dels avis del carrer de les Cases Noves de Palafrugell, i que quan varen entrar al pis dels seus pares, no en varen treure res; només una preciosa nina de porcellana propietat de les nenes de la casa, doncs algú va cridar: «D’aquí no toqueu res, que és el pis del porter del Martinenc!». I continua: Al costat de la casa dels avis de Palafrugell, que era el magatzem de l'avi Martí (doncs era constructor d'obres) l’àvia Rosalia hi va allotjar uns quants Internacionals. Si el papa es trobava a casa, s'havia d’amagar sovint a l’armari quan hi havia moviments estranys de gent que entrava i sortia del magatzem. 

Conxa i Lluïsa Martí, Pepe Gich, Paquita i Josep Maria Prat, Aiguafreda, 1935
L’endemà mateix que va acabar la Guerra, Josep es reincorporà a la Borsa (doncs li guardaven la plaça) i el 1940, amb el naixement del seu quart fill (Rosalia, Palafrugell, 1940) tota la família se’n anà per instal·lar-se definitivament a Barcelona, tot i que sempre van estar vinculats amb Palafrugell, on hi van conservar molt bones amistats, entre les quals hi havia els meus avis, Paulí i Lluïsa (veure entrada en aquest mateix blog 116 cartes d’amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). A més, Josep, feia de corresponsal a Barcelona de la societat de l’avi Paulí: Lluís Bofill. Canvi i Borsa. 

Bitllets republicans, edició 25-04-1931
Josep era un home sagaç i molt llest pels números. Abans d’acabar la guerra, quan tot ja feia preveure la victòria de Franco, es va assabentar a través de l’emissora de la ràdio franquista de quines serien les sèries de bitllets bones i dolentes. D’aquesta manera, va poder ajudar a molta gent, tot i que el tipus d’economia predominant era i va continuar sent durant molt temps, la basada en el bescanvi de mercaderies.

L’any 1967, amb la malaltia crònica d’Anneta, i en la darrera voluntat de ser enterrada a Palafrugell, moria en el trajecte de Barcelona a Palafrugell. Deixà sis fills: Josep Maria, Paquita, Dolors, Rosalia, Maria (1945-1989) i Pere (1950). Aleshores, Josep es va quedar a Barcelona i al 1969, al cap de dos anys de la mort de la seva esposa, va deixar definitivament la borsa després d’haver-hi treballat més de cinquanta anys.  
 
Dos anys abans de la seva mort, al 1993, Josep va prendre una difícil elecció. Home «urbanita»; fet a la vida de ciutat i de visites diàries al nou edifici de la Borsa de Barcelona al Passeig de Gràcia, amb noranta anys, decideix de venir a viure a Palafrugell a la casa dels pares de la seva dona (on actualment hi viuen, porta per porta, les seves dues filles Dolors i Paquita). Josep morí el 1995, als noranta-dos anys, lluny dels anys de glòria esportiva, però molt a prop de Déu, que el va tenir sempre present, igualment agraït amb els seus pares espirituals; els Jesuïtes i encara més a prop de la seva estimada esposa, Anneta.

Josep Prat, alumne d'un recés al Col·legi Sant Pere Claver, Barcelona l'1-05-1935

Nota de l'a. Amb la intenció de trobar una foto antiga del Col·legi Sant Pere Claver de Barcelona, vaig topar amb un portal de col·leccionisme de postals i per atzar, amb la foto-postal del recés de 1935, on vaig identificar-hi Josep Prat. Aleshores, la vaig comprar, la vaig fer emmarcar i regalar a la seva filla, Paquita Prat Colls, que és qui m'ha proporcionat tota la informació per poder elaborar aquest article. Moltes gràcies Paquita!

diumenge, 18 de juny de 2017

116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa

Els avis Paulí Martí Clarà i Lluïsa Gich Solà. Palafrugell, 1929

De vegades, la vida et dóna la possibilitat de conèixer a persones que et poden marcar per sempre. Jo no vaig tenir la sort de conèixer a l'avi Paulí, però sí a l'àvia Lluïsa i, a través de la meva mare (la filla gran dels avis), la descoberta que la vida, la pots modelar a la teva mida i extreure'n el més bell d'allò més diminut.

Els records de l'àvia es barregen amb estius a la casa del carrer de Monturiol de Llafranc i els dimecres d'hivern (dia estipulat per anar a dinar a la casa dels avis) al carrer de Sant Martí de Palafrugell; bledes i patates bullides amb carn rebossada, estofat de vedella amb un parell de fulles de llorer collit del pati, cogombre amanit amb un xic d’oli (mai sal) acompanyant un tall d'alguna llonza o del tall que es pela i de postres, borregos, biscuits de matafaluga, pets de monja o, amb molta sort, tenir el privilegi d’encetar una capsa de galetes, de la que només ens era permès agafar-ne una d’embolicada i dues de sense. Caricos, caratsos. Farem quícala amb aquest surtit de galetes!. A ben dinat, asseguda al sofà del costat de la petita llar de foc, feia unes quantes passades de ganxet, llegia el «TP» («Teleprograma») o devorava els autodefinidos del «Poker de Crucigramas» (entusiasme que hem heretat, la meva mare i jo mateixa) que em feia anar a comprar abans de dinar, al diminut quiosc de can Junqué o de la llibreria de les «Paulines», ambdós comerços situats a la plaça Nova.

Trampolí improvisat. Llafranc, anys 20. Avi, primer esquerra
Parlar amb l'àvia era com obrir un llibre ple d'història; d'històries de guerra, de post-guerra, de fam, de misèria i de supervivència, però també de costums estranys. La major diversió de joventut eren les festes anuals en honor als patrons: el vot de la vila o la processió de les cuques de Sant Sebastià, les festes del barri de Santa Margarida i les de Santa Rosa de Llafranc... M'explicava, mentre els seus ulls es perdien en l'abisme del record. Però quasi mai em va parlar de l'avi Paulí i l'únic que en aquells moments coneixia, és que l'avi va estar immers en una guerra a la força, defensant ideals que ni entenia ni compartia i així, l'àvia em deia que quan el varen cridar a files ja estaven casats i la va haver de deixar sola amb tres fills al càrrec: la meva mare, Lluïsa i els meus oncles Conxa i Frederic, amb només set, sis i un any, respectivament.

Pauí i «Bepes», 1918
L'avi Paulí, nasqué el 1906 a Palafrugell. Era fill del popular barber del carrer de Cavallers, Francisco Martí Piferrer, més conegut per es «Tord» (veure entrada «La increïble història d'es Tord, d'ofici barber, que va anar a Cuba amb una navalla d'afaitar», en aquest mateix blog) i cèlebre entre els vilatans perquè anà a lluitar a la Guerra de la Independència de Cuba. L'avi tenia un germà més petit, Josep, àlies, «Bepes» (conegut escriptor i poeta local, autor de: Palafrugell, parada i fonda que inclou el vers El tren petit, Una volta a la muralla, o Som com som, entre d'altres). De fet, quan a la barberia hi havia molta feina, la parròquia sol·licitava els serveis del primogènit, Paulí, doncs la clientela temia el jove «Bepes». 

Lluny de brotxes i navalles d'afaitar, els dos germans jugaven a futbol. «Bepes», era porter i Paulí, extrem esquerra. Ambdós, varen defensar els colors del Palafrugell a Primera Divisió Catalana, als inicis dels anys 30. A més, es donava el cas que, el president del FC Palafrugell era amic del fundador del Banc de Palafrugell i els fitxatges anaven i venien del futbol al banc i a l'inrevés. I fou d'aquesta manera com l'avi entrà a treballar a la banca, igual que el seu bon amic Enric Mas Mirandes a qui tots dos, l'any 1926 el FC Barcelona els va voler fitxar, però l'àvia (que aleshores ja festejava amb l'avi) li va fer triar entre ella i el futbol a la capital. Anys més tard, i amb la fi d'en Mas, l'àvia es vanagloriava recordant la sort que havia fet l'avi de no haver anat a jugar amb el Barcelona... 

Paulí, capità, i «Bepes», porter, primer i cinquè dreta. FC Palafrugell,1926

La coneixença dels avis no fou pas un fet casual, doncs l'àvia (nascuda a Palafrugell l'any 1908) vivia al mateix carrer de Cavallers. Un dia per Santa Lluïsa, estava asseguda al carrer parant la fresca i el jove Paulí la va anar a felicitar. Ella li va anar a buscar un tamboret, però al cap de pocs minuts es va trencar i l'avi va caure per terra. Malgrat aquest inici, el festeig tirà endavant i el 7 d'abril de 1930, es casaven a l'Església de Sant Martí de Palafrugell. La primera casa on va viure la parella, va ser de lloguer al carrer del Padró Gran, però hi havia tanta humitat que la varen haver d'empaperar tota perquè no s'hi veiés. Les dues filles grans, Lluïsa (1931) i Conxa (1932) van néixer allà i al cap de poc, ja van poder adquirir una casa més gran a en Narcís Solà, un parent de l'àvia descendent del Marquès de Llafranc (El Marquès de Llafranc, Josep Pla, OC VII - El meu país, 503-506) al carrer de Sant Martí. 

Casament avis Paulí i Lluïsa. Palafrugell, 7 d'abril de 1930

Programa Festa Major Palafrugell, 1936
Després d'una llarga crisi, arrastrada per la gran depressió econòmica mundial del 1929, el Banc de Palafrugell entrà en un període d'agonia i el mes de desembre de 1935, finalment, va fer fallida i tots els empleats van anar al carrer. L'avi Paulí, en companyia d'un altre treballador i amic van crear la societat «Lluís Bofill, canvi i borsa». Però, el 17 de juliol de 1936, s'inicià la Guerra Civil i tot es va paralitzar. A Palafrugell, en plena vigília de Festa Major amb un replet programa d'actuacions esportives, musicals, ball, exposicions..., ja no es va poder portar a terme. I fou en aquell imposat estat d'haver de viure en temps de crisi, que els avis, poder tirar endavant la família, es varen llogar per a treballar els camps i el bestiar del mas Xinxer (situat al barri de Santa Margarida) on l'àvia menava les vaques per dur-les a l'abeurador (per bé que li feien molta por) i l'avi, a dalt del cavall llaurant la terra. Els propietaris del mas, en comptes de pagar-los en diners, els donaven menjar.

A fi del mes d'abril de 1938, amb l'ocupació franquista de Catalunya, el Ejército Nacional atacava amb força diverses ciutats del territori català. Aleshores, les lleves republicanes necessitaven, més que mai, la incorporació de nous soldats i amb la famosa «Quinta del Biberó» s'hi varen haver de sumar exèrcits d'homes casats, amb o sense fills, que en principi només haurien d'haver cobert tasques auxiliars. L'avi, doncs, entrà com a escrivent perquè sabia escriure a màquina, però el 25 de juliol del mateix any, la majoria ja participava en l'ofensiva republicana de la malaurada Batalla de l'Ebre. En aquell combat, enmig de la confusió i de la por, Joan Solà (un cosí germà de l'àvia) estant al front i com que n'havien volat tots els ponts, hi va reconèixer, navegant sense rumb, el «Narciso», que era un vaixell de vela llatina propietat dels seus avis.

Lluïsa, Frederic i Conxa. Llafranc, estiu 1938
A les darreries de la guerra, tot preveient-ne el desenllaç, l'avi es va voler passar al bàndol Nacional, però el seu superior l'anava perseguint pistola en mà i tirant-li trets mentre cridava: ¡Martín. Alto o disparo! Per bé que ell seguia corrent bosc avall i cap tir el va tocar, de miracle. Dins el meu innocent record de nena, m'imaginava a l'avi, que quan havia de disparar ho feia al no res; a l'infinit o potser a algun arbre o roca... Segurament, el pobre home devia de pensar que a l'altre costat, hi podria haver algun amic, parent o, fins i tot, un germà.

Sola a Palafrugell, l'àvia es solia desplaçar a Pont de Molins (Alt Empordà) a buscar oli i en comptes de pagar-lo hi feia de modista. Com la majoria de dones que varen haver de viure la guerra soles amb familiars a llur càrrec, va resultar ser molt espavilada; va aprendre ràpidament l'ofici del bescanvi i de com fer mans i mànigues per trobar menjar. —Al davant de casa, hi havia una fleca que es deia l'Espiga (propietat de la família Coll) i, de tant en tant, la mare em manava a comprar-hi un pa negre, tot i que sempre hi havia moltes cues i la gent sempre em passava al davant. M'explica la meva mare que, aleshores, només tenia cinc anys. 

Anunci de Quintonine, un tònic per afegir al vi perquè les dones podessin treballar més en temps de crisi. Setmanari Baix Empordà, 18 de juliol de 1936
L'avi calant jambines des del «Ligero». 1929
Amb guerra o sense, durant els mesos d'estiu de juny a setembre tota la família (els avis i els cinc fills) es desplaçaven a Llafranc, en una caseta al carrer de Monturiol al costat de la del germà de l'àvia (el rellotger de Palafrugell, Frederic Gich Solà). Els avis eren uns enamorats del mar i de tot el que aquest els oferia; els agradava d'anar a pescar, navegar, nedar, calaborçar des de les roques més altes, fer pellerides, musclos i groines, calar armaiades, jambines o nanses... A més, van tenir diversos vaixells: el «Ligero», el «Cap Norfeu» (aquest últim, un temporal el va estellar i el varen trobar a la badia de Roses), el «Maria Teresa» (de segona mà, però amb un petit motor). A l'avi li feia sempre il·lusió de convidar a la família Prat-Colls per anar d'excursió en barca si s'engegava el motor i si no, menjaven plegats a la pineda de cal Recader de Llafranc. Finalment, es va desfer del «María Teresa» i va adquirir el «Juan», a mitges amb el gendre el meu pareJoan Bruguera Ferrer.

L'avi era molt actiu, afectuós i juganer, però també tenia força geni. Feia d'entrenador de futbol i teatre al Casal Popular on també pintava els decorats de les obres que s'hi representaven, com ara Els Pastorets, La Blancaneus, La Ventafocs..., i l'àvia, sempre al seu costat, li donava suport en tot i, a més, feia de modista realitzant les vestimentes de l'elenc. Mossèn Josep Bosch, rector de la Parròquia de Palafrugell, tot i tenir una mentalitat força oberta i d'idees avançades al seu temps, s'obstinava en tenir els nois i les noies separats, però l'avi se'n va responsabilitzar i, finalment, va aconseguir ajuntar-los. Tot i que l'àvia era una una dona d'idees més clàssiques i molt de missa.

Jugant al pati de ca l'àvia, 1967
Un matí d'estiu de l'any 1962, l'avi Paulí va voler anar a calar jambines amb el seu fill Frederic com era habitual i al posar la clau al pany de la porta de la casa de Llafranc es queixà d'un fort mal de cap i, tot seguit, caigué a terra fulminat. Just en aquell instant, passava pel carrer del Doctor Maimí, que el va carregar i dur a la casa dels avis de Palafrugell amb el seu cotxe. D'allà estant, es varen desplaçar dos metges més de Girona (l'un era el Doctor Cornellà) per veure si el podien reanimar doncs encara respirava, però, malauradament, no hi va haver res a fer. L'avi Paulí va morir molt jove; tenia només 56 anys. Mai no li havia agradat d'anar al metge, tot i tenir-ne amistats, com el Doctor Alsina Bofill. El seu funeral va ser molt sentit, doncs era un home molt popular i amic de tothom.

Crec que l'àvia degué entrar en un estat de dol etern que només ella sabia desxifrar.
   
«Morir deu ser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records*

La meva mare m'explica el pressentiment de la mort l'àvia (que en aquell temps es trobava vivint a casa dels pares) i aquell mateix matí va tenir el delit d'escriure'm una carta que mai vaig rebre, doncs jo em trobava estudiant a Toulouse, França). Quan va acabar de sopar, devien ser quarts de nou, va voler anar a veure la tele. Feien «El Precio Justo» (un programa que li agradava i l'entretenia) però de camí al sofà, s'aturà i em va fer notar que no sabia ben bé el que li estava venint. S'assegué al sofà i la mort se la va endur, dolçament i silenciosa. L'àvia Lluïsa, moria vint-i-set anys més tard que el seu estimat Paulí, el 9 de gener de 1989.

«Cartes en temps de guerra», 1938-39
Amb la mort de l'àvia, els seus cinc fills, escampats arreu (Lluïsa, Conxa, Frederic, Maria Teresa «Maite» i Mariona) es varen reunir a la casa dels avis de Palafrugell per fer inventari i hi descobriren una capsa amb 116 cartes, meticulosament guardades, plegades i ordenades per data que l'avi Paulí li havia escrit mentre estava fent la guerra. Tot i que la majoria dels fills opinava, en aquell moment, que el millor seria de cremar-les per respecte a la intimitat del contingut, a la fi, i després de pensar-ho molt, dues de les filles (Maite i Mariona) van decidir de guardar-les i una d'elles, se les va endur a casa.

Varen haver de passar, encara, vint-i-cinc anys més, perquè un altre dia, fent neteja, la tia Maite tornés a topar amb elles i, amb molt de respecte, les va començar a llegir. En acabar, i veient l'efecte que li havien provocat en ella, va decidir de fer-ne còpies per a la resta de germans, perquè, en realitat, el que hi havia llegit, era una història d'enyorança, resignació i responsabilitat, malgrat l'angoixa, la incertesa, el record dels amics absents i la constant preocupació pels seus tres fills massa petitsperò, sobretot, de la separació forçosa del seu incondicional amor que durà per sempre més fins a la fi dels seus dies.

Àvia i néts, 1969
Àvia i besnétes, 1986
(*)Màrius Torres i Perenya (1910-1942), extracte del poema Dolç àngel de la mort