dissabte, 3 de setembre de 2016

La increïble història d'es "Tord", d'ofici barber, que va anar a Cuba amb una navalla d'afaitar


Francisco Martí Piferrer, es "Tord", amb l'inseparable Xut, vers 1920 (foto: arxiu familiar)
Durant gairebé un segle, la constant migració de comerciants hispans i catalans a la recerca de fortuna a Cuba es veié afavorida per la situació estratègica de l’illa i l’abundant riquesa natural que aquesta els oferia. Però no tot foren flors i violes, doncs de la prosperitat de l’explotació que generaven les matèries primeres només en podien gaudir poques persones. Per la qual cosa, el malestar es començà a fer palès, i amb el destronament de la reina Isabel II d’Espanya, s’iniciaren trenta anys d’inestabilitat; primer amb la Guerra dels deu anys, li seguí la Guerra Chica i, per acabar, la Guerra de la Independència. Finalment, el 10 de setembre de l’any 1899, amb el Tractat de París, Cuba esdevingué una república independent. Juntament amb Cuba, es perderen les darreres colònies: Puerto Rico, les Filipines i, al Pacífic, l’Illa de Guam.
Al 1837 s’implantà a Espanya el servei militar obligatori, comprometent a la majoria d’homes joves a sacrificar diversos anys de les seves vides al serviment de l’exèrcit. A més, el sistema de reclutament continuava essent el de quintes i durant les darreries del segle XIX, es començaren a desencadenar moviments d’oposició cap a aquestes però, sobretot, perquè aquest sistema eximia d’acomplir-lo a aquells que disposaven de mitjans econòmics per poder-lo pagar, popularment coneguts com “els de quota”. L’altre punt a tenir en compte era la durada; molts joves no volien fer-lo i recorrien a diverses tècniques com pagar a un substitut o subornar als metges al·legant malalties greus. Aquests fets arribaren al Parlament, on ja era una realitat que l’exèrcit s’estava convertint en una institució per als pobres.
Els sentiments dels comandaments cap els pobres quintos era d’absolut menyspreu; doncs veien en aquests joves uns ignorants i sense cap tipus de base cultural que només els servien com a carn de canó. Però, alhora que començà la separació entre comandaments i tropa, s’iniciaren petites millores en les condicions de vida dels soldats i amb això, millores en les condicions higièniques, tot i que encara continuaven morint molts de joves per malalties com el tifus i la tuberculosi.
El cas és que, en Francisco Martí Piferrer, conegut per es "Tord", exempt de d’acreditacions i al·legacions, que contra tot pronòstic familiar decidí d’anar fer el servei militar. En conseqüència, fou declarat “soldado sorteable”.
L’inevitable destí de la cruel rifa vingué provocada per la gran absència d’homes joves en edat de fer el servei, que en plena inestabilitat de l’illa van virar llurs destins cap a un futur millor, a l’Argentina, Puerto Rico i, fins i tot, als Estats Units, seguida de “els de quota”, dels qui van pagar un substitut i dels “ausentes”; els qui desapareixien sense deixar cap rastre, ni tan sols per a llurs famílies. No hi havia cap excusa. Tan se valia que la mare fos vídua, els pares fossin grans o tingués germans orfes a llur càrrec..., el preu era massa alt; empresonament i multes excessives.
I fou així, com l’any 1894, en Francisco, salpà del Port de la Malaespina de Calella en un petit bot que transportava suro cap a Sant Feliu de Guíxols. D’allà, en un vapor cap a Barcelona, i de la capital, a bord del vapor correu Montevideo fins a l’Havana.
Anys més tard, lluny de guerres i combats, exercint de barber, intercalant el ganivet de carrar amb el d’afaitar -doncs era un fet habitual el de fer-se un sobresou treballant el suro a les cases- es Tord, explicava a la concorreguda parròquia de la barberia situada al carrer de Cavallers de Palafrugell: 
  • Si les guerres es podessin guanyar a cops de navalla, Cuba encara seria una colònia espanyola!
Entre la clientela més entusiasta hi havia la jovenalla, que enllestida la feina li demanaven que els expliqués més històries de la guerra, que no devia acabar mai, perquè al mes següent quan hi tornaven li deien:
  • "Tord", vares acabar on..., i desprès què més va passar?
I l’home s’empescava mil històries, no se sap si inventades o de debò. 
Un cop a Cuba, el pobre quinto Francisco, es trobà enmig de la insurrecció que al cap de poc temps desembocà en la Guerra de la Independència i anà passant de batalló en batalló fins a la fi del conflicte. En total, van transcórrer quatre anys de penúries, malalties i ferides de guerra però, sobretot, de molta fam.
Es "Tord", que sempre havia estat home de bona vida, d’aquells que els dilluns anaven a preparar una arrossada o un niu¹, a Tamariu, sempre acompanyat de l’inseparable ca, en Xut (nom que venia donat pel fet que els seus dos fills van formar part de famosa fornada de futbolistes que als anys trenta varen defensar els colors del Palafrugell a la primera divisió catalana) per postres, obsequiava als comensals amb un bon cafè, encara que el seu era fet de marro -de com a mínim de quarta premsada- ben dissimulat amb unes gotes de licor de canya i sorprenia tothom, amics, clients i xafarders amb la increïble història d’es Tord, barber d’ofici, que va anar a Cuba amb una navalla d’afaitar.
Doncs, vet aquí que un dia es trobava prop de la caserna “la Cabaña”, temuda pels soldats perquè, de nits, les xinxes els assaltaven mentre dormien des de les bigues del taulat sobre les flassades que, alhora, estaven igualment farcides de puces i polls. A més, aquell any hi feia una calor de mil dimonis i al pobre Tord, ja li havien robat el gec, la barretina i el calçat i el més important de tot: feia quatre anys que quasi no havia tastat vianda fresca. De cop, com un espectre, la va intuir...
  • Déu meu, quines "curves", si no fos que és un remugant, diria que és una criatura celestial! -digué es Tord, àvid de polpa.
La principal causa de mort dels soldats no eren les ferides de guerra, sinó les febres. A banda, les poques hores de descans -fruit d’anys de lluita- i la insuficient alimentació, els sobrevenia en una fam crònica.
Figureu-vos, doncs, la sensació d’es "Tord" en topar-se amb la vaca. La resta, s’esdevingué en un deliciós “estofat de vedella amb patates amb suc” per a tot el regiment que, en comptes d’empunyar les armes, es llepaven els dits.
Josep Martí Clarà, "Bepes", fill d’en Francisco, escrigué la següent estrofa extreta d’un vers dedicat al seu pare:
Ya Matanzas² está fuera
y el gran Morro³ has de olvidar,
y la noche carnicera
que mataste una ternera
con navaja de afeitar
En Francisco, barber d’ocupació, home de sort com ningú, solia oferir a la clientela l’al·licient de veure’s agraciat per algun premi o la rifa de Nadal, per bé que cada vegada se les havia d’empescar per intentar de convenç-se’ls que allò havia estat obra d’algun bromista passavolant. Tot això, mentre feia el treball als clients, a punt de tisora -sempre ben afilada- que utilitzava com si volés tallar els cabells i que continuava tallant els qui voleiaven per l’aire si algú entrava de cop a la barberia i l’interrompien en la feina.
Federal acèrrim, implicat, més que cap, en favor dels drets i de la tolerància, fou president de “La Higiene Barberil” i també de la “Col·lectivitat de patrons i dependents”. Es recull la història que una dia, després que l’aprenent hagués remullat al client abans de ser afaitat, aquest li demanà mentre s’arremangava els pantalons:
  • Escolta "Tord", tot el que es remulla s'afaita? Si és així, ja pots començar per les cames! -doncs l'aigua li havia baixat des de la galta fins als turmells.
En fi, que d’històries n’hi ha un munt, igual que d’havaneres, i potser cap de tan famosa com la de “El meu avi”. Però el meu besavi, en Francisco Martí Piferrer, més conegut per es "Tord", també va anar a Cuba i per sort no va morir ni a coberta ni al peu del canó. Ell era de Palafrugell, però li agradava d’anar a pescar el tord a Calella, justament d’allà mateix on un bon dia va salpar per anar cap a l’Havana, que sempre més quedà present al seu record i posà lletra a la seva pròpia havanera:
En Cuba donde yo serví
que hermosas son las cubanas
y por lo que allí sentí
sabrosas como las bananas...
  • "I com aquestes mil!"