diumenge, 18 de juny de 2017

116 cartes d'amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa

Els avis Paulí Martí Clarà i Lluïsa Gich Solà. Palafrugell, 1929

De vegades, la vida et dóna la possibilitat de conèixer a persones que et poden marcar per sempre. Jo no vaig tenir la sort de conèixer a l'avi Paulí, però sí a l'àvia Lluïsa i, a través de la meva mare (la filla gran dels avis), la descoberta que la vida, la pots modelar a la teva mida i extreure'n el més bell d'allò més diminut.

Els records de l'àvia es barregen amb estius a la casa del carrer de Monturiol de Llafranc i els dimecres d'hivern (dia estipulat per anar a dinar a la casa dels avis) al carrer de Sant Martí de Palafrugell; bledes i patates bullides amb carn rebossada, estofat de vedella amb un parell de fulles de llorer collit del pati, cogombre amanit amb un xic d’oli (mai sal) acompanyant un tall d'alguna llonza o del tall que es pela i de postres, borregos, biscuits de matafaluga, pets de monja o, amb molta sort, tenir el privilegi d’encetar una capsa de galetes, de la que només ens era permès agafar-ne una d’embolicada i dues de sense. Caricos, caratsos. Farem quícala amb aquest surtit de galetes!. A ben dinat, asseguda al sofà del costat de la petita llar de foc, feia unes quantes passades de ganxet, llegia el «TP» («Teleprograma») o devorava els autodefinidos del «Poker de Crucigramas» (entusiasme que hem heretat, la meva mare i jo mateixa) que em feia anar a comprar abans de dinar, al diminut quiosc de can Junqué o de la llibreria de les «Paulines», ambdós comerços situats a la plaça Nova.

Trampolí improvisat. Llafranc, anys 20. Avi, primer esquerra
Parlar amb l'àvia era com obrir un llibre ple d'història; d'històries de guerra, de post-guerra, de fam, de misèria i de supervivència, però també de costums estranys. La major diversió de joventut eren les festes anuals en honor als patrons: el vot de la vila o la processió de les cuques de Sant Sebastià, les festes del barri de Santa Margarida i les de Santa Rosa de Llafranc... M'explicava, mentre els seus ulls es perdien en l'abisme del record. Però quasi mai em va parlar de l'avi Paulí i l'únic que en aquells moments coneixia, és que l'avi va estar immers en una guerra a la força, defensant ideals que ni entenia ni compartia i així, l'àvia em deia que quan el varen cridar a files ja estaven casats i la va haver de deixar sola amb tres fills al càrrec: la meva mare, Lluïsa i els meus oncles Conxa i Frederic, amb només set, sis i un any, respectivament.

Pauí i «Bepes», 1918
L'avi Paulí, nasqué el 1906 a Palafrugell. Era fill del popular barber del carrer de Cavallers, Francisco Martí Piferrer, més conegut per es «Tord» (veure entrada «La increïble història d'es Tord, d'ofici barber, que va anar a Cuba amb una navalla d'afaitar», en aquest mateix blog) i cèlebre entre els vilatans perquè anà a lluitar a la Guerra de la Independència de Cuba. L'avi tenia un germà més petit, Josep, àlies, «Bepes» (conegut escriptor i poeta local, autor de: Palafrugell, parada i fonda que inclou el vers El tren petit, Una volta a la muralla, o Som com som, entre d'altres). De fet, quan a la barberia hi havia molta feina, la parròquia sol·licitava els serveis del primogènit, Paulí, doncs la clientela temia el jove «Bepes». 

Lluny de brotxes i navalles d'afaitar, els dos germans jugaven a futbol. «Bepes», era porter i Paulí, extrem esquerra. Ambdós, varen defensar els colors del Palafrugell a Primera Divisió Catalana, als inicis dels anys 30. A més, es donava el cas que, el president del FC Palafrugell era amic del fundador del Banc de Palafrugell i els fitxatges anaven i venien del futbol al banc i a l'inrevés. I fou d'aquesta manera com l'avi entrà a treballar a la banca, igual que el seu bon amic Enric Mas Mirandes a qui tots dos, l'any 1926 el FC Barcelona els va voler fitxar, però l'àvia (que aleshores ja festejava amb l'avi) li va fer triar entre ella i el futbol a la capital. Anys més tard, i amb la fi d'en Mas, l'àvia es vanagloriava recordant la sort que havia fet l'avi de no haver anat a jugar amb el Barcelona... 

Paulí i «Bepes», primer i cinquè dreta. FC Palafrugell,1926

La coneixença dels avis no fou pas un fet casual, doncs l'àvia (nascuda a Palafrugell l'any 1908) vivia al mateix carrer de Cavallers. Un dia per Santa Lluïsa, estava asseguda al carrer parant la fresca i el jove Paulí la va anar a felicitar. Ella li va anar a buscar un tamboret, però al cap de pocs minuts es va trencar i l'avi va caure per terra. Malgrat aquest inici, el festeig tirà endavant i el 7 d'abril de 1930, es casaven a l'Església de Sant Martí de Palafrugell. La primera casa on va viure la parella, va ser de lloguer al carrer del Padró Gran, però hi havia tanta humitat que la varen haver d'empaperar tota perquè no s'hi veiés. Les dues filles grans, Lluïsa (1931) i Conxa (1932) van néixer allà i al cap de poc, ja van poder adquirir una casa més gran a en Narcís Solà, un parent de l'àvia descendent del Marquès de Llafranc (El Marquès de Llafranc, Josep Pla, OC VII - El meu país, 503-506) al carrer de Sant Martí. 

Casament avis Paulí i Lluïsa. Palafrugell, 7 d'abril de 1930

Programa Festa Major Palafrugell, 1936
Després d'una llarga crisi, arrastrada per la gran depressió econòmica mundial del 1929, el Banc de Palafrugell entrà en un període d'agonia i el mes de desembre de 1935, finalment, va fer fallida i tots els empleats van anar al carrer. L'avi Paulí, en companyia d'un altre treballador i amic van crear la societat Lluís Bofill, canvi i borsa. Però, el 17 de juliol de 1936, s'inicià la Guerra Civil i tot es va paralitzar. A Palafrugell, en plena vigília de Festa Major amb un replet programa d'actuacions esportives, musicals, ball, exposicions..., ja no es va poder portar a terme. I fou en aquell imposat estat d'haver de viure en temps de crisi, que els avis, poder tirar endavant la família, es varen llogar per a treballar els camps i el bestiar del mas Xinxer (situat al barri de Santa Margarida) on l'àvia menava les vaques per dur-les a l'abeurador (per bé que li feien molta por) i l'avi, a dalt del cavall llaurant la terra. Els propietaris del mas, en comptes de pagar-los en diners, els donaven menjar.

A fi del mes d'abril de 1938, amb l'ocupació franquista de Catalunya, el Ejército Nacional atacava amb força diverses ciutats del territori català. Aleshores, les lleves republicanes necessitaven, més que mai, la incorporació de nous soldats i amb la famosa «Quinta del Biberó» s'hi varen haver de sumar exèrcits d'homes casats, amb o sense fills, que en principi només haurien d'haver cobert tasques auxiliars. L'avi, doncs, entrà com a escrivent perquè sabia escriure a màquina, però el 25 de juliol del mateix any, la majoria ja participava en l'ofensiva republicana de la malaurada Batalla de l'Ebre. En aquell combat, enmig de la confusió i de la por, Joan Solà (un cosí germà de l'àvia) estant al front i com que n'havien volat tots els ponts, hi va reconèixer, navegant sense rumb, el «Narciso», que era un vaixell de vela llatina propietat dels seus avis.

Lluïsa, Frederic i Conxa. Llafranc, estiu 1938
A les darreries de la guerra, tot preveient-ne el desenllaç, l'avi es va voler passar al bàndol Nacional, però el seu superior l'anava perseguint pistola en mà i tirant-li trets mentre cridava: ¡Martín. Alto o disparo! Per bé que ell seguia corrent bosc avall i cap tir el va tocar, de miracle. Dins el meu innocent record de nena, m'imaginava a l'avi, que quan havia de disparar ho feia al no res; a l'infinit o potser a algun arbre o roca... Segurament, el pobre home devia de pensar que a l'altre costat, hi podria haver algun amic, parent o, fins i tot, un germà.

Sola a Palafrugell, l'àvia es solia desplaçar a Pont de Molins (Alt Empordà) a buscar oli i en comptes de pagar-lo hi feia de modista. Com la majoria de dones que varen haver de viure la guerra soles amb familiars a llur càrrec, va resultar ser molt espavilada; va aprendre ràpidament l'ofici del bescanvi i de com fer mans i mànigues per trobar menjar. —Al davant de casa, hi havia una fleca que es deia l'Espiga (propietat de la família Coll) i, de tant en tant, la mare em manava a comprar-hi un pa negre, tot i que sempre hi havia moltes cues i la gent sempre em passava al davant. M'explica la meva mare que, aleshores, només tenia cinc anys. 

Anunci de Quintonine, un tònic per afegir al vi perquè les dones podessin treballar més en temps de crisi. Setmanari Baix Empordà, 18 de juliol de 1936
L'avi calant jambines des del «Ligero». 1929
Amb guerra o sense, durant els mesos d'estiu de juny a setembre tota la família (els avis i els cinc fills) es desplaçaven a Llafranc, en una caseta al carrer de Monturiol al costat de la del germà de l'àvia (el rellotger de Palafrugell, Frederic Gich Solà). Els avis eren uns enamorats del mar i de tot el que aquest els oferia; els agradava d'anar a pescar, navegar, nedar, calaborçar des de les roques més altes, fer pellerides, musclos i groines, calar armaiades, jambines o nanses... A més, van tenir diversos vaixells: el «Ligero», el «Cap Norfeu» (aquest últim, un temporal el va estellar i el varen trobar a la badia de Roses), el «Maria Teresa» (de segona mà, però amb un petit motor). A l'avi li feia sempre il·lusió de convidar a la família Prat-Colls per anar d'excursió en barca si s'engegava el motor i si no, menjaven plegats a la pineda de cal Recader de Llafranc. Finalment, es va desfer del «María Teresa» i va adquirir el «Juan», a mitges amb el gendre el meu pareJoan Bruguera Ferrer.

L'avi era molt actiu, afectuós i juganer, però també tenia força geni. Feia d'entrenador de futbol i teatre al Casal Popular on també pintava els decorats de les obres que s'hi representaven, com ara Els Pastorets, La Blancaneus, La Ventafocs..., i l'àvia, sempre al seu costat, li donava suport en tot i, a més, feia de modista realitzant les vestimentes de l'elenc. Mossèn Josep Bosch, rector de la Parròquia de Palafrugell, tot i tenir una mentalitat força oberta i d'idees avançades al seu temps, s'obstinava en tenir els nois i les noies separats, però l'avi se'n va responsabilitzar i, finalment, va aconseguir ajuntar-los. Tot i que l'àvia era una una dona d'idees més clàssiques i molt de missa.

Jugant al pati de ca l'àvia, 1967
Un matí d'estiu de l'any 1962, l'avi Paulí va voler anar a calar jambines amb el seu fill Frederic com era habitual i al posar la clau al pany de la porta de la casa de Llafranc es queixà d'un fort mal de cap i, tot seguit, caigué a terra fulminat. Just en aquell instant, passava pel carrer del Doctor Maimí, que el va carregar i dur a la casa dels avis de Palafrugell amb el seu cotxe. D'allà estant, es varen desplaçar dos metges més de Girona (l'un era el Doctor Cornellà) per veure si el podien reanimar doncs encara respirava, però, malauradament, no hi va haver res a fer. L'avi Paulí va morir molt jove; tenia només 56 anys. Mai no li havia agradat d'anar al metge, tot i tenir-ne amistats, com el Doctor Alsina Bofill. El seu funeral va ser molt sentit, doncs era un home molt popular i amic de tothom.

Crec que l'àvia degué entrar en un estat de dol etern que només ella sabia desxifrar.
   
«Morir deu ser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records*

La meva mare m'explica el pressentiment de la mort l'àvia (que en aquell temps es trobava vivint a casa dels pares) i aquell mateix matí va tenir el delit d'escriure'm una carta que mai vaig rebre, doncs jo em trobava estudiant a Toulouse, França). Quan va acabar de sopar, devien ser quarts de nou, va voler anar a veure la tele. Feien «El Precio Justo» (un programa que li agradava i l'entretenia) però de camí al sofà, s'aturà i em va fer notar que no sabia ben bé el que li estava venint. S'assegué al sofà i la mort se la va endur, dolçament i silenciosa. L'àvia Lluïsa, moria vint-i-set anys més tard que el seu estimat Paulí, el 9 de gener de 1989.

«Cartes en temps de guerra», 1938-39
Amb la mort de l'àvia, els seus cinc fills, escampats arreu (Lluïsa, Conxa, Frederic, Maria Teresa «Maite» i Mariona) es varen reunir a la casa dels avis de Palafrugell per fer inventari i hi descobriren una capsa amb 116 cartes, meticulosament guardades, plegades i ordenades per data que l'avi Paulí li havia escrit mentre estava fent la guerra. Tot i que la majoria dels fills opinava, en aquell moment, que el millor seria de cremar-les per respecte a la intimitat del contingut, a la fi, i després de pensar-ho molt, dues de les filles (Maite i Mariona) van decidir de guardar-les i una d'elles, se les va endur a casa.

Varen haver de passar, encara, vint-i-cinc anys més, perquè un altre dia, fent neteja, la tia Maite tornés a topar amb elles i, amb molt de respecte, les va començar a llegir. En acabar, i veient l'efecte que li havien provocat en ella, va decidir de fer-ne còpies per a la resta de germans, perquè, en realitat, el que hi havia llegit, era una història d'enyorança, resignació i responsabilitat, malgrat l'angoixa, la incertesa, el record dels amics absents i la constant preocupació pels seus tres fills massa petitsperò, sobretot, de la separació forçosa del seu incondicional amor que durà per sempre més fins a la fi dels seus dies.

Àvia i néts, 1969
Àvia i besnétes, 1986
(*)Màrius Torres i Perenya (1910-1942), extracte del poema Dolç àngel de la mort