Maria Aumacellas Salayet. Nedadora, pionera en travessies d'aigües obertes

Aumacellas, campiona de la VI travessia del port de Tarragona, l'any 1931

Maria Aumacellas Salayet, va néixer a Palafrugell, el 16 de setembre de 1910, a la plaça de la Constitució (actual plaça de l'Església), número 10, on segons dades del padró municipal del mateix any hi vivien: Casimir Aumacellas Rius, de professió «del comercio», juntament amb la seva esposa, Carmen Salayet Villar, i els dos fills del matrimoni, Casimir i Maria. El 16 de gener de 1917, la família marxa definitivament de Palafrugell per instal·lar-se a Barcelona.

De ben segur que Maria va tenir l'oportunitat de nedar a les platges de Calella, Llafranc o Tamariu, però va ser a Barcelona on va començar a practicar la natació; primerament amb el Club Natació Barcelona i més endavant amb el Canoe Natación Club de Madrid i no va començar a competir fins l'any 1927. 

Maria Aumacellas (tercera dreta amb casquet). Club Natació Barcelona, l'any 1928

 

Maria, ha passat a la història esportiva del nostre país perquè va ser una gran nedadora, especialista en llargues distàncies, que va començar la pràctica d'aquest esport gràcies al seu germà Casimir (esportista polifacètic; jugador de bàsquet amb el Futbol Club Barcelona, membre del Club Alpí de Núria, practicant de pesca submarina però, sobretot, més conegut per haver sigut pilot d'automobilisme i, més concretament, per haver participat en diverses edicions del Ral·li de Montecarlo). Maria, per la seva banda, va ser campiona d'Espanya en diverses modalitats, però sobretot en proves d'aigües obertes (modalitat esportiva de resistència que consisteix en realitzar travessies de llarg recorregut al mar, llacs o rius) alhora que va aconseguir una infinitat de rècords nacionals i estatals.

El transbordador Sussex al port de Bologne-sur-Mer després d'haver patit l'atac per part de l'armada alemanya, l'any 1916

El 1931, Maria es va casar amb el seu entrenador, Enric Granados Gal, fill del músic Enric Granados Campiña que per ironies del destí va morir ofegat, juntament amb la seva esposa, en llançar-se a l'aigua per intentar salvar-la en aigües del Canal de la Mànega, durant el viatge de retorn a Barcelona des dels Estats Units, a ran de l'estrena de l'obra Goyescas, a bord del transbordador anglès Sussex i que l'armada alemanya va confondre amb una nau de transport d'explosius i va torpedinar, el 24 de març de 1916, en ple conflicte de la Primera Guerra Mundial. 

Equip de waterpolo espanyol al Jocs Olímpics d'Anvers (Enric Granados, tercer dreta), l'any 1920

 

Enric, espòs i entrenador de Maria, va ser també campió d'Espanya de natació i de waterpolo, a banda, va introdur l'estil de crol a l'estat espanyol, a ran d'haver-lo vist als Jocs Olímpics d'Anvers de 1920, on l'equip de waterpolo representant l'estat espanyol —íntegrament format per nedadors del Club Natació Barcelona— es va fer amb el triomf després d'haver guanyat l'equip italià per 2-1, sota un dia gèlid i plujós amb una temperatura de l'aigua de només 12 graus. D'aquesta manera, el Canoe Club el va fitxar i la família Granados-Aumacellas es va traslladar a Madrid, on hi varen néixer els dos fills de la parella: Enric i Jordi, que també varen heretar la passió per aquest esport i que alhora varen aconseguir diversos rècords d'Espanya i Enric, a participar en els Jocs Olímpics d'Helsinki, el 1952.

I Trofeu Femení Mare Nòstrum, CN Terrassa, 29 d'octubre de 1933

A Madrid, el matrimoni vivia per la natació; des de la seva arribada a la capital, varen proposar a l'Ajuntament i a la Diputació donar classes gratuïtes als nens de les escoles, doncs per ells la natació era més que una passió; era un culte i per això ho volien fer extensiu, igual que aleshores passava en d'altres països més avançats esportivament. Mentrestant, Maria entrenant de la mà del seu espòs, també feia de modista, estudis que havia cursat a Barcelona durant la seva joventut. Més endavant, per ajudar a l'economia familiar, va treballar en un taller de costura —professió que no deixà d'exercir durant la resta de la seva vida— ja que també era una apassionada de la confecció.

 

I Trofeu Femení Mare Nòstrum, CN Terrassa, 29 d'octubre de 1933

La vida esportiva de Maria, es completava amb la pràctica de diversos esports; sobretot amb el muntanyisme i l'esquí, esports que va practicar el matrimoni de manera continuada des del 1932. Però en esclatar la guerra civil i coincidint amb el naixement del seu segon fill, Maria es va retirar definitivament de la competició, però també per a la dificultat que va tenir el seu espòs per exercir la natació a la capital a ran del conflicte. Aleshores, el matrimoni va decidir de tornar cap a Barcelona a viure de manera temporal a casa de la germana d'Enric, Soledat, casada amb un metge especialista en diabetis que va ser el primer facultatiu europeu en utilitzar la insulina.

Aumacellas i Villa, amigues i companyes de club. Canoe NC, l'any 1933

 

La carrera de Maria, que va anar sempre lligada al costat del seu espòs, va estar plegada d'èxits. Malauradament, Enric moria de manera sobtada l'any 1953 (amb només cinquanta-cinc anys). Aleshores, Maria, amb dos fills al seu càrrec, va prendre el relleu del seu home i es va encarregar d'entrenar als nedadors del Canoe, feina que alternava amb la confecció de banyadors per poder aconseguir més ingressos. 

 

Maria Aumacellas es confeccionava els seus propis trajes de bany amb la seva Singer, circa 1950

A més, Maria va acollir per anar a viure amb ella a la seva amiga i companya del Canoe, la nedadora Aurora Villa Olmedo i les dues filles d'aquesta. Va ser en aquells mateixos anys que novament Maria es va tornar a convertir en pionera dins el món de la natació d'aquest país i el 1955, va esdevenir la impulsora de la natació sincronitzada a Espanya —aleshores anomenada ballet aquàtic— especialitzant-se en l'ensenyament d'aquesta modalitat a ran d'una exhibició a Barcelona per part d'un club holandès. Un altre fet curiós en la llarga trajectòria de Maria, és que va ser l'encarregada d'ensenyar a nedar als tres fills del rei Joan Carles I.  

Figures femenines de l'esport espanyol, any 1933: 1 Carmen Soriano, 2 Maria Aumacellas, 3 Anna Maria Martínez, 4 Aurora Villa, 5 Lucinda Moles (germana de Margot) i 6 Pepa Chávarri

 

Amb l'arribada de la jubilació i amb la intenció de mantenir una vida més reposada, Maria va decidir d'anar a viure a Palma de Mallorca, prop dels seus fills, amb la desventura que va patir un greu accident vascular cerebral que la va deixar molt mal parada i al cap de poc moria. Tenia setanta-vuit anys i, malgrat que el seu cos havia aguantat la duresa que implica el món de l'esport de competició al més alt nivell, en una època en què gairebé no existien mesures de prevenció ni de seguretat, aquest cop no va poder suportar la inclemència de l'atac sobtat. Maria ens va deixar, però els seus rècords(*) formen part de la història d'aquelles pioneres injustament oblidades.

Llarga distància, aigües obertes:

• 1927. Campiona de la Travessia del Port de València
• 1928. Campiona d'Espanya en proves de mar obert (2.700 m) en la seva 1a edició per a dones
• 1928. Campiona de la III Travessia del Port de Barcelona
• 1929. Campiona de la IV Travessia del Port de Barcelona
• 1930. Campiona de la Travessia del Port de Bilbao
• 1931. Campiona de la VI Travessia del Port de Tarragona
• 1933. Campiona de la I Vuelta a nado al lago de la Casa de Campo de Madrid (1ª classificada femenina i 13ª en la general d'un total de 160 nedadors i, aleshores, Maria, estava embarassada del seu primer fill, Enric)
• 1935. Campiona de la III Vuelta a nado al lago de la Casa de Campo de Madrid

  Piscina: 

• 19 rècords d'Espanya, categoria individual en les següents modalitats: 200 m lliures (1928: 3'29,2''), 300 m lliures (1929: 6'10,04'' i al mateix any: 5'22,3''), 400 m lliures (1928: 7'43,2'', 1929: 7'13,15''), 500 m lliures (1930: 9'39,6'' i al mateix any: 8'52,2''), 800 m lliures (1930: 14'56,4''), 1000 m lliures (1930: 18'53,4'') i 1500 m lliures (1930: 28'31''), 100 m espatlla (1930: 1'43.7'', 1931: 1'38''), 200 m espatlla (1930: 3'49'', 1931: 3'35,4'', 1933: 3'31'') i 400 m espatlla (1933: 7'44,8'' i al mateix any: 7'28,2'')

• 6 rècords d'Espanya en relleus de 3x100 (1930, CN Barcelona, Aumacellas, Soriano, Vigo: 4'51,6'', 1931 amb el mateix equip: 4'44,7'') i 4x100 (1928, CN Barcelona, Aumacellas, Torrens, Graniche, Aguilar: 7'19,4'', al mateix any, CN Barcelona, Vigo, Aumacellas, Torrens, Bassols: 6'11,3'', 1929 amb el mateix equip: 5'50,2'', 1931, CN Barcelona, Vigo, Aumacellas, Soriano, Torrens: 5'44,2'')  

• 1928-29-31. Campiona de Catalunya de 400 m lliures
• 1931. Campiona de Catalunya de 100 m espatlla i 100 m braça

• 1928. Subcampiona d'Espanya de 100 m lliures
• 1929. Subcampiona d'Espanya de 50 i 100 m lliures
• 1931. Subcampiona d'Espanya de 100 lliures
• 1935. Subcampiona d'Espanya de relleus

(*)Les proves es realitzaven a qualsevol època de l'any, en piscines majoritàriament descobertes amb longituds d'entre 25, 33 i 50 metres, on la temperatura de l'aigua (a excepció de les cobertes) solia ser la d'ambient. A més, l'ús d'olleres per a la protecció dels ulls quasi no existia; només en la modalitat d'aigües obertes, alguns nedadors començaven a fer servir un tipus d'olleres semblants a les de conduir motocicletes, com tampoc existia el vestit aquàtic o neoprè i estaven a la mercè del temps, la mar i la resta d'elements que els pertorben. 

 

--
Escoltar aquesta història a través de Ràdio Palafrugell: Maria Aumacellas i Salayet, pionera en la natació en aigües obertes

 

 

 

--

Per saber-ne més: 

• El origen del deporte femenino en España. Jorge García García. Ed. Salamanca. Any 2015
• Yo no temo a los tiburones. David Meca Medina. Ed. Alienta. Any 2015
• 48 Braçades. Només tu marques el teu horitzó. Miquel Suñer Comalat. Ed. Columna. Any 2015
• Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia. Montserrat Tresserras Dou. Dirección General de Promoción Deportiva, Consejería de Deportes, Comunidad de Madrid. Any 2007 

 

Blogs/Webs:

• Mujeres en la historia: La sirena de la Mancha, Gertrude Ederle (1905-2003) 
• Bárbara Hernández Huerta. Nadadora xilena d'aigües obertes de llargues distàncies, especialitzada en aigües gèlides. "Woman of the Year" per la World Open Water Swimming Association 2020-2021

 

I per escoltar-ne més:

• Cerqueu "Esther Williams" a YouTube 

 

•  The Swimmer - B.S.O. Marvin Hamlisch

• La piscine - B.S.O. Michel Legrand

• La mer. Charles Trenet

Sadurní Planas Quintana, "Ninu". Mitja vida corrent pel món

En Sadurní mostrant el títol de campió, obtingut a Barcelona el 1987, durant el Campionat de Catalunya en pista, realitzant 5.000 m.ll. en 18′ 46.5″. Foto Maria Bruguera

Tot i que la meva coneixença amb Sadurní era només de vista, la casualitat va fer que mentre entrevistava la Maria Català Oliu a casa seva (veure entrada Maria Català Oliu, “La Maria dels formatges”. El dia en què tot va canviar en aquest mateix blog) coincidís amb ell. Aleshores, va començar a explicar-me la seva particular història esportiva i finalment, vam acordar una visita a casa seva on unes atapeïdes lleixes de trofeus de tota mena em varen donar la benvinguda.

 

En Sadurní durant la 1a Milla Festes de Primavera. Palafrugell, l'any 1982. Arxiu Sadurní Planas Quintana

En Sadurní Ninu, pels amics del Club Atlètic Palafrugell (CAP), va néixer a Garrigàs, a l’Alt Empordà, el 24 de gener de 1938. Es va iniciar en l'atletisme de manera quasi fortuïta a l'edat de trenta-nou anys arran d'un malaurat accident mentre practicava ciclisme. Es va encastar amb un arbre a la sortida d'un revolt, cosa que li va fer adonar que no s'hi veia prou bé i que havia de canviar d'afició. Aleshores, va penjar la bicicleta i va provar la boxa durant un parell d'anys fins que finalment, va començar a córrer i ja no ho ha deixat mai més: —«Penso que aquesta afició la duc de ben petit; ja que per anar i venir de casa a l’escola, feia vuit quilòmetres al dia».

 

Els periodistes Francesc Sánchez Carcassés i un jove Lluís Poch, entrevistant en Sadurní, com a guanyador de la 1a Milla Festes de Primavera, que va córrer en només 6'. Palafrugell, l'any 1982. Arxiu Sadurní Planas Quintana

Amb quaranta anys, i ja instal·lat a Palafrugell, en Sadurní va començar a competir com a veterà. Al mateix temps va fer amistat amb en Lluís Medir Huerta i solien córrer junts a totes les marxes populars que s'organitzaven pels rodals. Aleshores, els recorreguts eren d'entre 20 i 25 quilòmetres.

 

El plat fort d'en Sadurní, però, són les curses de fons i més concretament les maratons. Una marató és una prova esportiva d'atletisme que consisteix a córrer una distància de 42,195 quilòmetres. Competició que per la seva llarga durada requereix molta resistència física, acompanyada d'una bona dieta i, sobretot, una gran preparació mental.

En Sadurní en plena Marató de Sant Sebastià. Euskadi, l'any 1983. Arxiu Sadurní Planas Quintana

La preparació d’en Sadurní per aquest tipus de prova, es basava en un rigorós entrenament tres mesos abans i que constava de tres entrenaments de 30 quilòmetres cadascun. És a dir; que quan acabava la mateixa marató, resultava que ja n'havia fet quatre al darrere i com que hi havia hagut anys en què participava fins a tres maratons, a la fi era com si n'hagués fet setze.

Durant la seva vida esportiva, en Sadurní ha participat i acabat quinze maratons i més de cent vint mitges maratons, però sempre en la categoria de veterans. Tot un campió en la modalitat de fons, que ha voltat per mig món competint en les maratons de Ginebra, Munic, Venècia, Sant Sebastià…, així com en altres campionats d'atletisme, com ara el d'Estrasburg, Perpinyà, Cap d'Adge o de Valladolid.

En Sadurní durant el Cros de Santa Pau, una modalitat d'atletisme que consisteix a córrer distàncies cap a través en circuits naturals no urbans, l'any 1980. Arxiu Sadurní Planas Quintana

Quan s'entrenava per a proves que no eren maratons, corria un dia a la setmana uns 30 quilòmetres i la resta de dies, entre 20 i 25 quilòmetres més. La seva preparació contemplava, a més d’una bona concentració, fer una bona alimentació durant els dies previs a les competicions, menjant hidrats de carboni —com ara patata bullida o pasta— i força carn a la brasa.   

 

En Sadurní havia arribat a entrenar en diverses ocasions, al tram de carretera entre Palafrugell i Girona i també de Palafrugell a Figueres amb un amic que li feia l'assistència en cotxe i que cada 5 quilòmetres li donava un got d'aigua, que un cop beguda el llençava el got a la cuneta. Aleshores, l'amic havia de parar el cotxe per recollir-lo i accelerar per tornar a atrapar l'insaciable Ninu. 

En Sadurní fent l'entrada a la pista municipal d'atletisme de Lloret de Mar, l'any 1980. Arxiu Sadurní Planas Quintana

L'altra peculiaritat en aquesta modalitat esportiva és la solitud durant els nombrosos entrenaments: —«Jo solia entrenar sol». I mentre vas corrent, en què penses? (pregunto encuriosida, pensant en poder-ho aplicar a la natació). —«Doncs penso que vull ser el campió del món. Tot i que haig de reconèixer que els anys em pesen i cada vegada se'm fa més dur. Malgrat tot, no m'he lesionat mai i ara, només de tant en tant, em sento un lleuger dolor a l'os del còccix».  En Sadurní recorda, amb certa sornegueria, que durant les competicions, tant a les de mitja com en les de llarga distància, tothom l'avançava a les baixades, però ell els superava a les pujades. El secret que desconeixien els seus adversaris, era que en els pendents en Sadurní es reservava l'energia per poder-los avançar al planer i en els ascensos.  

 

En Sadurní durant la Mitja Marató de Ripoll, una prova de 21 quilòmetres, l'any 1994. Arxiu Sadurní Planas Quintana

Àvid d'esport, també ha provat d’altres modalitats atlètiques, com ara la marxa de la mà del gran marxador del CAP Tino Ruiz, el cros o la pista, i tot i que li han proposat de fer d'entrenador, ell ho ha refusat sempre. S'excusa dient que no tindria prou paciència amb la mainada, ja que considera que no tenen ni les ganes, ni la disciplina, ni la força de voluntat que requereix aquest esport: —«Avui en dia la gent no s'entrena ni es cuida i és per això que es lesionen tant».   

 

De totes les curses, les que recorda amb més enyorança són les de Vilobí d'Onyar, sobretot pels grans esmorzars que esperaven als corredors a la fi de la competició: —«Eren tan bons aquells banquets, que ja s'han perdut». Comenta amb nostàlgia. En Sadurní ens demostra que, amb bona forma física, però sobretot amb molta constància, es poden realitzar grans fites, ja que amb cinquanta anys, es va proclamar campió de Catalunya en pista, en la categoria de veterans, realitzant els 5.000 metres llisos en només 18’46,5’’ i el 2013, amb setanta-cinc anys, va competir en la 1a Marató i Mitja Marató de les Vies Verdes, completant aquesta última en només 2h45’ 32’’. 

 

Marc Planagumà, Josep Massa, Chaymae Daouiri, Sadurní Planas Ninu durant el lliurament de premis en 29a edició de la Festa de l'Esport. Palafrugell, l'any 2013. Foto Paco Dalmau Fàbrega

Soci acèrrim del CAP des dels seus inicis com a esportista amateur, l'any 2013 va ser candidat com a millor esportista local masculí on el seu estimat club es va endur el reconeixement com a millor entitat esportiva. Finalment, el 2018, en la 34a edició de la Festa de l’Esport, va rebre la Medalla de l’Esport de Palafrugell. Si el cerqueu a Internet, veureu que apareixen nombrosos resultats en infinitat de proves atlètiques que ha competit al llarg de la seva carrera esportiva. I és que quasi amb vuitanta anys, encara va participar en les curses anuals Girona Esports Parra-La Salle i la Urbana Sant Josep de Figueres, ambdues competicions de 10 quilòmetres de recorregut. —«El mateix plaer que em proporcionava el fet de córrer, és el que feia que volgués córrer més i més». Enhorabona, campió!

 

En Sadurní mostrant orgullós una part dels diversos trofeus guanyats al llarg de la seva carrera esportiva. Palafrugell, 22 de juny de 2017. Foto Maria Bruguera

--
I per escoltar-ne més:  

• Carros de fuego - B.S.O.
  

El parlar de Palafrugell. El suro (2a part)

Palafrugell, al fons la torre de can Mario, la fàbrica de suro per antonomàsia a la vila del peix fregit. Dibuix a tinta sobre paper per Maria Ribot Gasull, l'any 1957

En la primera part d'El parlar de Palafrugell. El suro publicat en aquest mateix blog, vaig explicar l'experiència de l'alumnat de cicle superior de l'Escola Torres i Jonama de Mont-ras, en l'elaboració d'unes fitxes relacionades amb la parla autòctona palafrugellenca, després d'haver-los anat a fer una xerrada, aprofitant que el suro fou el tema pel projecte interdisciplinari durant el curs 2016-17.

L'activitat, doncs, va consistir a triar diverses paraules o expressions de la indústria suro-tapera autòctona i que una vegada feta la selecció, en grups de dos o tres alumnes d'entre les classes de 5è i 6è, havien d'elaborar una fitxa explicant-ne el significat, cercar equivalències, l'origen, el grau de coneixement i una petita frase, a tall d'exemple, per a poder-la ubicar dins d'un context diferent. La font, en tots els casos, sempre era del llibre del qual en soc coautora, juntament amb en Carlos Serra Mayoral, Coses sentides, el parlar de Palafrugell.

El resultat final, el trobareu aquí sota. La meva més sincera enhorabona a l'Escola, el professorat i, sobretot, a tota la mainada que va participar en el projecte. Fins a la propera!

A cofes, a cabassats

A Palafrugell, qui no ha carrat ell, ha carrat el seu pare o el seu avi

A toc de corn

Anar a la saca

Cap de suro

Catxar

Deixies

Fotre a rodar

Fotre un tap a la boca

Grenyal

Que tomba, que gira…

Rebaixinc

Semblar de can Barris

Ser de mal carrar

Ser prim com una orella de gat

Ser tap i carbassa

Trobar taps a pertot

Xabec

Xiscar

 

 

--

Per saber-ne més:

• Un llibre “salva” unes 1500 paraules pròpies del parlar de Palafrugell. Diari de Girona, 13 d'octubre de 2009
• Coses sentides, el parlar de Palafrugell, Maria Bruguera Martí i Carlos Serra Mayoral. Palafrugell. Edicions Baix Empordà. 2a edició. Any 2011

Josep Prat Porquet, un pioner en seu temps. «Broker» i esportista d'elit

Josep Prat (esquerra) capità del primer partit internacional de bàsquet jugat a Espanya, el 25 de març de 1927. Arxiu familiar Prat-Colls

Josep, el segon dels sis germans Prat-Porquet, va néixer en ple hivern de 1903, en una masia als afores de Barcelona. De ben petits, els dos barons varen ser enviats a estudiar als Jesuïtes de Sant Pere Claver, a el Clot, Barcelona. Aquest ordre religiós de l’Església Catòlica, adaptant-se a les constants necessitats de la societat, posaven com a principal àmbit d’acció, l’educació dels col·lectius més desfavorits en l’acompanyament espiritual i el treball intel·lectual. D’aquesta manera, els germans Fèlix i Josep varen poder estudiar. 

Josep era molt intel·ligent, tot i que no va voler fer carrera. Alumne excel·lent en càlcul mental i matemàtiques, als quinze anys, compaginant els darrers anys als Jesuïtes, va començar a treballar a la Borsa de Barcelona amb un corredor que li va mostrar el funcionament dels mercats borsaris i, poc a poc, la borsa va esdevenir en Josep la seva professió de per vida. —«Anava a missa a diari, doncs era un home molt religiós i sortint, a treballar a la Borsa que abans estava ubicada a l’edifici gòtic de la Casa Llotja de Mar, al Passeig d’Isabel II». M’explica, la Paquita, la segona dels sis fills que va tenir Josep.  

 

El 1915, es va crear la Borsa Oficial de Comerç de Barcelona, governada i administrada al Col·legi d’Agents de Canvi i Borsa. A mitjans del segle XIX, amb el desenvolupament de la indústria i el naixement de les primeres Societats Anònimes catalanes, es va iniciar la contractació de títols i valors, i a Barcelona hi havia un mercat molt actiu. Un corredor de borsa (actualment nomenat "broker") és una persona que compra o ven béns, lletres de canvi, valors mobiliaris, etc, per compte d’altres persones. —«Abans, les transaccions entre les Borses de Madrid i Barcelona es feien únicament per telèfon». Matisa, la Paquita.

Postals del pati i ñ'interior de l'edifici de la Borsa de Barcelona de l'any 1915

Als Jesuïtes, a banda de professar principis religiosos, introduïen l’educació física com a matèria, contribuint en el desenvolupament de l’esport a tot l’alumnat. Josep, que era un home alt per l’època (doncs feia més de metre vuitanta) i atlètic de complexió, era fàcil que destaqués en qualsevol esport, i d'aquesta manera es va iniciar en el futbol i més endavant en el bàsquet. Procedent del Sant Feliuenc Futbol Club, el 25 de juliol de 1925, Prat va fitxar com a porter del Futbol Club Martinenc de Barcelona, per bé que a ell li agradava més de xutar la pilota, però no ho podia fer per un problema als peus. Aleshores, al cap de poc temps, es va passar al Bàsquet Club Martinec, tot i que va continuar estant federat com a futbolista, sempre va compaginar ambdós esports. 

Contracte entre el FC Martinenc i Josep Prat, signat a Barcelona, el 25 de juliol de 1925. Arxiu familiar Prat-Colls

 

Prat, va ser dues vegades campió de Catalunya de bàsquet amb el Bàsquet Club Martinenc. A més, va formar part del primer partit internacional de bàsquet a Espanya i ho va fer amb la Selecció Catalana, on ell mateix va capitanejar el partit davant de l’Hindú Club de Buenos Aires (Argentina). L’Hindú era un club que es va fundar el 1919 per famílies benestants de la societat argentina i que havia estat cinc anys consecutius campions d’Amèrica del Sud. Al gener de 1927, la Federació Catalana es va assabentar que el club argentí projectava una gira per Europa jugant partits d’exhibició. Aleshores, diverses personalitats de l’època varen fer gestions perquè vinguessin a Barcelona, després d'haver jugat dos partits a Londres i tres a París. I va ser d'aquesta manera que el 25 de març de 1927, a les cinc de la tarda, al camp de futbol del FC Gràcia, es varen enfrontar la Selecció Catalana de Bàsquet (vestits amb unes samarretes cedides per la Federació Catalana d'Atletisme, FCA) i l’Hindú Club de Buenos Aires, que va guanyar per 16 a 50 (10-26 a la mitja part). 

Josep Prat (primer dreta) capità, de la plantilla de la Selecció Catalana de Bàsquet que va jugar contra l'Hindú Club de Buenos Aires. Barcelona, el 25 de març de 1927. Arxiu familiar Prat-Colls

 

Segons la premsa de l’època, el partit va comptar amb una assistència de més de 5000 espectadors que van pagar 1 pesseta pel públic en general i 0,50 cèntims pels socis del FC Gràcia i jugadors federats. Amb la demostració del domini i la tècnica que varen representar els argentins, va fer que el bàsquet català fes un salt cap a la modernitat esportiva del moment i va ser clau pel futur d’aquest esport al nostre país que mai més fou com abans, i no només perquè els 5 jugadors per equip s'hi van quedar per sempre (aquí es jugava 7 contra 7), sinó també per jugar en un camp reglamentari específic per bàsquet (doncs aquí es jugava en camps de futbol, sencers o en mig camp), a més d'una sèrie d'elements tècnics i tàctics que ràpidament varen ser copsats pels estaments directius i tècnics de la Federació i clubs. Prat, com a capità (procedent del Martinenc) i un dels jugadors més destacats del partit, va subratllar en un diari de l’època: «Nosaltres jugàvem a improvisar; ells, amb jugades més estudiades». Prat, va haver de deixar el bàsquet al cap de poc, tot i que la Federació Catalana el va considerar com un professional, perquè també havia jugat de porter al mateix equip de futbol del seu club. 

Anneta Colls Sabater, l'any 1927. Arxiu familiar Prat-Colls

Al 1928, Josep Prat es va casar amb la palafrugellenca Anneta Colls Sabater (1905-1967). La meva mare, Lluïsa, i Paquita (filla de Josep i d’Anneta) m’expliquen que els pares de Paquita es varen conèixer al camp del Casal; camp del Futbol Club Palafrugell, doncs tant el Martinenc com el Palafrugell jugaven a la mateixa lliga: la 1a Divisió Catalana. Anneta, aleshores, anava a veure els partits amb les amigues i allà mateix es varen enamorar. La família d’Anneta vivia en una casa situada al carrer de les Cases Noves de Palafrugell. La seva mare, Rosalia Sabater, era una dona emprenedora amb negoci propi a la casa que, al poc temps d’estar casada, va adquirir una màquina de fer mitjons, que amb el temps en va arribar a tenir dues més, a més de dues dones operàries que treballaven per ella, i també amb Quimeta Comalada Aleñà (1918-2012), que amb només onze anys, va començar a treballar repartint les comandes a domicili i que sempre més es va quedar amb la família —fins a quatre generacions— estimada i tractada com un membre més.

Josep Prat, Anneta Colls i la seva cosina Pilar Suñer. Tia Dolores Colls, Rosalia Sabater i Martí Colls, l'any 1928. Arxiu familiar Prat-Colls

 

Amb l’inici de la Guerra Civil, la borsa també es va paralitzar i, mentre Anneta Colls s’instal·lava a la casa dels seus pares a Palafrugell amb els tres fills de la parella (Josep Maria, Paquita i Dolors) i amb la Quimeta —ja com a mainadera—, mentre que el seu espòs Josep, estava a cavall entre la capital catalana i Palafrugell provant altres vies de subsistència, doncs no va anar a fer la guerra. Aleshores, es va enrolar amb un vaixell de pesca a l’Estartit, l’Escalenc, i més endavant va fer de vigilant d’una benzinera de Girona durant bona part del conflicte. 

 

La Paquita, explica que quan el 18 de juliol del 36, els Milicians varen requisar pisos a Barcelona, la família Prat-Colls es trobava de vacances a la casa dels avis del carrer de les Cases Noves de Palafrugell, i que quan varen entrar al pis dels seus pares, no en varen treure res; només una preciosa nina de porcellana propietat de les nenes de la casa, doncs algú va cridar: —«D’aquí no toqueu res, que és el pis del porter del Martinenc!». I continua explicant: —«Al costat de la casa dels avis de Palafrugell, que era el magatzem de l'avi Martí (doncs era constructor d'obres) l’àvia Rosalia hi va allotjar uns quants Internacionals. Si el papa es trobava a casa, s'havia d’amagar sovint a l’armari quan hi havia moviments estranys de gent que entrava i sortia del magatzem». 

Conxa i Lluïsa Martí, Pepe Gich, Paquita i Josep Maria Prat a Aiguafreda, l'any 1935. Arxiu familiar Bruguera-Martí

 

L’endemà mateix que d'acabar-se la Guerra, Josep es va reincorporar a la Borsa (perquè encara li guardaven la plaça) i el 1940, amb el naixement del seu quart fill, tota la família se’n va anar de Palafrugell per instal·lar-se definitivament a Barcelona, tot i que sempre van estar vinculats amb la vila del peix fregit, on hi van conservar molt bones amistats, entre les quals hi havia els meus avis, Paulí i Lluïsa (veure entrada 116 cartes d’amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa). A més, Josep també feia de corresponsal a Barcelona de la societat del meu avi Paulí i el senyor Bofill, Lluís Bofill, canvi i borsa. 

Josep era un home sagaç i molt llest pels números. Abans d’acabar la guerra, quan tot feia preveure la imminent victòria de Franco, es va assabentar —a través de l’emissora de la ràdio franquista— de quines serien les sèries de bitllets bones i també les dolentes. D’aquesta manera, va poder ajudar a molta gent, tot i que el tipus d’economia predominant era i va continuar sent durant molt temps, la basada en el bescanvi de mercaderies.

Anneta Colls i la seva filla Dolors al carrer Estret de Palafrugell, l'any 1940. Arxiu familiar Prat-Colls

L’any 1967, amb la malaltia crònica d’Anneta, i en la darrera voluntat de ser enterrada a Palafrugell, moria en el trajecte de Barcelona a Palafrugell. Va deixar sis fills: Josep Maria (1929-2006), Paquita (1930), Dolors (1936), Rosalia (1940), Maria (1945-1989) i Pere (1950-2019). Aleshores, Josep es va quedar a Barcelona i al 1969, al cap de dos anys de la mort de la seva esposa, va deixar definitivament la borsa després d’haver-hi treballat més de cinquanta anys.  

 

Dos anys abans de la seva mort, al 1993, Josep va prendre una difícil elecció. Home urbanita, fet a la vida de ciutat i de visites diàries al nou edifici de la Borsa de Barcelona al Passeig de Gràcia, amb noranta anys, va decidir de venir a viure a Palafrugell a la casa dels pares de la seva dona (on actualment hi viuen, porta per porta, les seves dues filles Paquita i Dolors). Josep Prat va morir el 1995, als noranta-dos anys, lluny dels anys de glòria esportiva, però molt a prop de Déu, que el va tenir sempre present, igualment agraït amb els seus pares espirituals; els Jesuïtes, i encara més a prop de la seva estimada esposa, Anneta.

Josep Prat Porquet, alumne d'un recés al Col·legi Sant Pere Claver de Barcelona, 1 de maig de 1935. Col·lecció particular de l'a.

Nota de l'a. Amb la intenció de trobar una foto antiga del Col·legi Sant Pere Claver de Barcelona, vaig topar amb un portal de col·leccionisme de postals i per atzar, amb la foto-postal del recés de 1935, on hi vaig identificar Josep Prat Porquet. Aleshores, la vaig comprar, la vaig fer emmarcar i regalar a la seva filla, Paquita Prat Colls, que és qui m'ha proporcionat tota la informació i la resta de fotografies per poder elaborar aquest article. Moltes gràcies Paquita! 

 

Josep Prat amb les nétes Cristina i Isabel Stutz durant la celebració de la primera comunió d'aquesta última a Alemanya, l'any 1991. Arxiu familiar Prat-Colls